La passió turca que funciona a Espanya
Turquia s’ha convertit en el segon país exportador de drames diaris a televisions d’arreu del món després dels Estats Units. A Espanya han trobat aixopluc a Atresmedia. Aquest estiu ha assumit el risc d’emetre Mujer en prime time a Antena3 i a Espanya està obtenint xifres boníssimes d’audiència. A Catalunya, en canvi, no funciona. Mujer ha plantat cara a Telecinco, i Antena 3 fins i tot ha modificat la graella habitual per esplaiar-se en una trama que havia generat molta expectativa en els seguidors. A Turquia aquestes sèries no són considerades telenovel·les sinó ficcions setmanals de prime time. Però el que allà es ven com a format de prestigi amb actors de primera línia del país, aquí té consideració de telenovel·la: és un low cost arregladet i eficaç. Turquia ha sabut fer un gir al gènere dels culebrons llatinoamericans.
El fenomen televisiu de Mujer s’ajusta als patrons del melodrama romàntic turc: traïcions, venjances, gelosia, infidelitats, abandonaments, morts que no ho estaven, baralles familiars, discussions maritals i dualitat entre rics i pobres. Dimecres el moment catàrtic era la baralla violenta al carrer entre la protagonista i la seva germana per l’amor d’un home. Les trames pretenen provocar un dilema moral en l’espectador i fer-li prendre partit.
Les sèries turques són puritanes. De fet, els creadors s’autocensuren per no tenir conflictes amb el règim del país. No hi ha sexe, ni nus femenins, ni petons apassionats. Més aviat juguen a crear certa expectativa de fogositat que no es consuma. Les dones solen ser ingènues i aparenten una determinació que sovint acaba sotmesa a la decisió final d’un home. Els protagonistes homes fan gala de la seva masculinitat, llueixen tors nu musculat i s’ajusten a l’estereotip idealitzat de La passió turca. Les gravacions són en exteriors reals, ja siguin barris de ciutats, entorns naturals o cases fastuoses. Fugen de la claustrofòbia dels decorats en estudis i trien ambients elegants i bonics.
Els capítols són llarguíssims. En el cas de Mujer, per exemple, duren fins a dues hores. El ritme de la narració s’allargassa fins al punt que les trames es fan feixugues i dilaten una càrrega emocional extrema. En els diàlegs, els personatges fan pauses i silencis eterns. Resulta fins i tot còmic perquè una discussió arrauxada acaba amb uns primers plans dels protagonistes congelats aguantant-se la mirada, mentre se sent la música repetint en bucle “txa-txa-txa-txaaaan” per potenciar l’efecte dramàtic. Les sèries turques mai aborden la realitat social o política del país. Tampoc reflecteixen la misèria existent. Al contrari: pretenen evadir de l’actualitat. Malgrat tot, com que reflecteixen conflictes de famílies adinerades i suposadament modernes, allà les històries són percebudes com a progressistes. Però, des de la nostra perspectiva, les sèries turques resulten ultraconservadores i carrinclones. Són molt útils per perpetuar la cultura masclista i retrògrada. Potser per això Atresmedia ha decidit fer-se-les seves.
