CRÍTICA TV

'Salvados' amb secundaris de luxe

‘El dilema’ manté la tensió narrativa i construeix escrupolosament el relat

'Salvados' emetia diumenge ‘El dilema, crónica de dos rupturas’ per explicar què va passar la setmana que es va acabar proclamant la República, ara farà un any. Un reportatge que, estranyament, no ha fet TV3, potser desbordada per haver-ne fet massa sobre l’1-O. En tot cas, l’equip de Jordi Évole a La Sexta reconstrueix de manera impecable el trencaclosques del que van ser aquells dies. Un programa, per cert, que dissabte el mateix Évole va explicar al 'FAQS' que estava inspirat en el reportatge de l’ARA  ‘Set dies d’octubre’.

A diferència de la premsa, però, la tele exigeix el testimoni presencial dels implicats i, en aquest sentit, a ‘El dilema’ hi faltaven veus essencials: les dels tres presidents. No hi havia ni Puigdemont, ni Urkullu, ni Rajoy. Tampoc hi havia cap membre de l’anomenat ‘estat major’ –“dotados de sus mochilas y de sus aguas”, com va dir Santi Vila–. Ni David Madí, ni Xavier Vendrell ni Oriol Soler van donar la cara. Com que, a més, el vicepresident i molts consellers són a la presó, 'Salvados' es va veure obligat a reconstruir aquella setmana amb secundaris de luxe i periodistes especialitzats. Més enllà de les absències a què no tens més remei que resignar-te, ‘El dilema’ és periodísticament impecable i curós. Es compensen les mancances amb una profusió de testimonis solvents. Per cert, Ciutadans i els comuns no surten per enlloc (més enllà de la menció d’un missatge de mòbil de Rivera). És obvi que en aquests fets hi pinten poc (o gens), però serveix per pensar que si això ho hagués fet TV3 s’hauria organitzat un escàndol de dimensions inimaginables contra la televisió pública i el seu biaix.

‘El dilema’ retrata posicionaments individuals i exposa públicament els implicats, tot allò que va faltar a la ciutadania aquells dies

‘El dilema’ manté la tensió narrativa i construeix escrupolosament el relat. Està bé veure que molts testimonis recorren a mirar la pantalla del mòbil per reproduir alguns dels missatges intercanviats aquells dies, i com aquests missatges se sobreimprimeixen en pantalla. Aquest recurs narratiu és aclaridor i té un subtext interessant: entendre quins són els vincles de relació i confiança entre els implicats. A més, s’ofereixen imatges d’arxiu complementàries d’escenes molt subtils però reveladores, com la tensió entre Forcadell i Puigdemont, feta evident a partir de microexpressions facials.

El clímax va ser evident: el xoc entre les declaracions d’Artur Mas i Gabriel Rufián sobre el seu tuit de les "155 monedes de plata" i veure com el d’ERC, un any més tard, canviava el sentit del missatge amb arrogància.

Deixant de banda la nosa habitual de la doble publicitat al final, que converteix de manera instantània el programa en un producte, va ser estrany que la frase de conclusió, l’última paraula del reportatge, quedés en mans de l’empresari Joaquim Coello. Però, en tot cas, l’important és que ‘El dilema’ omple els fets de matisos, converses i coaccions, retrata posicionaments individuals i exposa públicament els implicats, tot allò que va faltar a la ciutadania aquells dies.

Més continguts de