Sanchis, “em sap greu insistir”

Sanchis va intentar anar a la contra en algunes argumentacions, però li va faltar carisma

L’entrevista a Carles Puigdemont és la prova definitiva que Vicent Sanchis, a la tele, és molt més bon tertulià que entrevistador. Si a això hi sumem les circumstàncies inevitables d’un plató a Berlín petit, lleig, rudimentari i mal il·luminat (és el que té la tele de supervivència a l’exili), l’hora i quart televisiva de conversa va ser dura d’empassar. Per rematar-ho, les ratlles que circulaven en bucle per les pantalles del decorat tenien el risc de provocar un atac epilèptic als espectadors més sensibles. L’entrevista va ser feixuga i monòtona. No és que Sanchis l'hi posés fàcil. El director de TV3 va intentar anar a la contra en algunes argumentacions, però li va faltar carisma i sentit del ritme. Algunes preguntes eren massa llargues i explicatives i perdien capacitat d’incisió. Era una entrevista que no estava pensada per a la televisió. De fet, veient com estava assegut Sanchis, enfonsat a la butaca, ja es delatava aquesta falta d’ímpetu, aquest to baix. Sanchis es va disculpar en massa ocasions per repreguntar: “Em sap greu ser massa insistent però...”, “Em sap greu insistir-hi...”, “Ara, segurament, l’incomodaré una mica més amb la insistència...”

L’entrevista va ser feixuga i monòtona: no estava pensada per a la televisió

Sanchis fins i tot va acabar contestant les preguntes de Puigdemont. El director de TV3, parlant de qüestions de seguretat, li va apuntar que en el sentit estricte no era president. I Puigdemont va respondre amb una pregunta: “Imaginem que jo fos expresident de la Generalitat. ¿No tenen protecció els expresidents?” I Sanchis: “Sí, sí. En tenen”. “I això ho diu la llei de presidència, sí o no?” I Sanchis va respondre: “Sí, sí”. I Puigdemont hi tornava: “¿Està complint el govern espanyol amb la llei de presidència?” I Sanchis, obedient: “En aquest cas concret, no, evidentment”. Són preguntes que haurien de ser retòriques però que busquen que l’entrevistador els doni la raó. Sanchis va caure en el parany.

Puigdemont, a mesura que avançava l’entrevista, semblava més malhumorat. Va anar perdent el control inicial d’una certa serenor. Després de la pausa publicitària (Sanchis ens va prometre només 2 o 3 minuts i van ser més de 6) destil·lava un enuig obvi.

Va ser lleig deixar per a l’última pregunta la menció als catalans no independentistes. Setanta-cinc minuts d’entrevista i només a l'últim moment recordar-se de l’altra meitat dels catalans.

El debat posterior amb els directors de diaris ja no tenia excusa amb la lletjor del plató (el mateix que l’especial de la manifestació del matí) i se li va encomanar el to ensopit de l’entrevista. L’impacte de la nit va arribar quan Cristina Riba va fer referència a les crítiques a Twitter pel desequilibri entre homes i dones convidats. Esther Vera era l’única dona. La directora de l’ARA va tocar el crostó als seus col·legues perquè companyes del seu nivell jeràrquic hi haurien pogut anar. “I fins i tot més preparades!”, va dir Jordi Juan, de 'La Vanguardia', en un acte de contrició. “Més qualificades no en tinc cap dubte. Dic jeràrquicament”, va precisar Vera. Va ser el cop de gràcia final que ens va espavilar després d’aquell tedi nocturn.

Més continguts de