CRÍTICATV

TV3 i la síndrome Eiximelis

Cal recuperar l’autoestima professional, incentivar el talent i posar-hi més dosis d’imaginació

Les pàgines de Mèdia de l’ARA resumien ahir les xifres d’audiència de TV3 aquest estiu: a l’agost s’ha obtingut el pitjor registre mensual de la història de la cadena, amb una quota de pantalla que ha baixat fins a un 9,4%. S’empitjoren així les xifres de l’agost anterior (un 11,7%) i la nefasta dada del mes de juliol, que en el seu dia també va ser un rècord de mínims: un 10,1%. La cadena porta tres mesos consecutius sense ser líder, i en els dos últims ha ocupat la tercera posició darrere de Telecinco i Antena 3. La tendència és decebedora. Qui ha deixat de mirar TV3?

L’any 1994, quan l’ APM? s’emetia a les nits de Catalunya Ràdio amb les veus d’uns joves Antoni Bassas i Xavier Bosch, cada dia hi trucava un fidel oient, un home gran una mica pesat: el senyor Eiximelis. Sempre, abans de penjar, els recordava orgullós: “A casa només veiem TV3 i escoltem Catalunya Ràdio!” Doncs bé, és evident que potser, a hores d’ara, només queden els fidels de tothora com ell. Aquestes preocupants xifres d’audiència són fruit del que podríem anomenar síndrome Eiximelis: TV3 és per als incondicionals, que, a sobre, s’acaben aficionant al zàping fruit d’una programació que ha perdut interès i tremp. Sembla com si els responsables haguessin acabat confonent-se entre el que vol la gent, el servei públic, l’astracanada de les privades, els equilibris polítics i la cadira del càrrec.

Amb el mateix pressupost i la mateixa plantilla es poden fer coses millors. Ningú no és líder si no ho vol ser

Entre tots, el resultat és que s’està laminant una eina tan fonamental per a Catalunya -per a la llengua, la cultura i la identitat- com ho pugui ser una Hisenda pròpia. I l’excusa del pressupost ja no se l’empassa ningú perquè és amb retallada inclosa que encara s’han fet coses dignes, com les sèries de l’última temporada, espais dels nous formats que combinen erudició i entreteniment de servei públic, sostenir el Sense ficció i el 30 minuts amb algunes produccions pròpies excel·lents o mantenir uns informatius diaris que encara són referència. Fer tele bona o dolenta es pot fer amb els mateixos milions d’euros. La llàstima és que l’audiència continuï mirant el TN després de sopar i després l’expulsin de la cadena. Amb el mateix pressupost i la mateixa plantilla es poden fer coses millors: cal recuperar l’autoestima professional, incentivar el talent, posar-hi més dosis d’imaginació, apostar per la modernitat audiovisual que va tenir TVC a l’inici i tenir ambició. Ningú no és líder si no ho vol ser. Catalunya s’hi juga massa amb TV3 i no la pot deixar perdre, ara que internet i els cent canals de TDT han diluït el català al televisor. La direcció i els professionals han de fugir de complexos, han de recuperar el tremp de l’ambició i fugir de la tele resclosida a la qual, amb més pressa del que ningú podia preveure, s’està encaminant la televisió pública de Catalunya. Hauria de ser una estructura d’estat i porta camí de ser un botó prescindible en el comandament. Al senyor Eiximelis ja fa temps que no el sentim trucar enlloc i és que els anys passen i d’incondicionals com ell cada vegada en quedaran menys.

Més continguts de