Montalbano (1999)
Peces històriques
De l’article de Manuel Vázquez Montalbán (Barcelona, 1939-Bangkok, 2003) a l’Avui (30-I-1999). Dissabte passat va ser el centenari del naixement del novel·lista, professor, guionista, director de teatre i televisiu Andrea Camilleri (Porto Empedocle, Sicília, 1925-Roma, 2019) molt vinculat al periodista, escriptor i assagista Vázquez Montalbán.
Va caldre que arribés l’estiu de 1998 perquè la irresistible ascensió d’Andrea Camilleri es convertís en evidència informativa. Set novel·les, set, de l’escriptor sicilià apareixien en totes les llistes de llibres més venuts d’Itàlia, copant en algun moment els primers llocs. No érem davant d’un fenomen de prefabricació publicitària, sinó al contrari, davant la comprovació que la literatura més artesanal pot ser ratificada pel gran públic, mitjançant el concurs d’un nou subjecte del canvi de gust: l’avantguarda dels lectors, avui molt més determinant que l’avantguarda de la crítica, per greu que els sàpiga a alguns crítics entestats a identificar el públic amb el mercat per desacreditar-lo com a jutge. El mateix Camilleri confessa a la premsa: “Soc un escriptor llançat pel tam-tam del públic, no he guanyat premis de ressonància; Elvira (Edit. Sellerio) no fa cap publicitat, i així arribava a deu mil exemplars perquè la gent es telefonava i, com s’aconsella una pel·lícula, s’aconsellaven els meus llibres”. És més, algunes vegades els lectors l’han abordat i li han desaconsellat les pròximes passes que el seu personatge, el comissari Salvo Montalbano, ha de fer a manera de feed back espontani que mereix un tractament a les facultats de Ciències de la Comunicació. No has llegit Camilleri? Com és possible que no hagis llegit Camilleri?... va deixar de ser un rumor per convertir-se en un fumetto sobre la línia del cel de la societat literària italiana. [...] Qui és Andrea Camilleri? Abans que res, som davant d’una personalitat excèntrica respecte a la societat literària, en què gairebé tots tractem de guanyar el combat per K.O. en acabar de complir els vint anys: Camilleri aconsegueix l’irreversible èxit lector als 73, després d’una vida de professional de la cultura, professor d’art dramàtic i guionista i director teatral i televisiu, amb èxits importants, com la sèrie italiana dedicada a Maigret, [...] L’escriptor aclareix la via d’accés a una estratègia personal de novel·la d’intriga i a la troballa del punt de vista proposat al lector per a la complicitat de la indagació: “Per escriure un ‘giallo’ cal un delicte i un investigador. He escollit el nom de Montalbano perquè és un dels més comuns a Sicília i també com a homenatge a Manuel Vázquez Montalbán...”. Afirmació que recullo perquè, després d’haver conegut Camilleri i d’haver-lo llegit, em sembla un honor immerescut, tot i que, a vegades, Montalbano, no Camilleri, s’irriti pels gustos de Carvalho, especialment pels gastronòmics. Ara, Camilleri serà traduït sistemàticament al català i al castellà, vindrà a Barcelona al febrer i podrem conèixer el pare del a vegades intempestiu comissari Montalbano. Camilleri és una persona tan natural i acollidora que no sembla escriptor. Elogi desmesurat que només podria haver-li fet un altre escriptor que en la seva joventut, quan era més sincer, pensava que gairebé tots els escriptors establerts eren uns baliga-balaga.
