Montserrat, pedra i homes

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsCal atribuir als inexorables “signes del temps” la publicació d’un llibre monumental: Montserrat, pedra i homes, il·lustrat amb 444 fotografies d’Andreu Basté i de Pere Ferrer Sauqué, textos de Jordi Sarsanedas i un pròleg del pare Miquel Estradé. Sens dubte, tots plegats han coincidit espontàniament a donar una idea de Montserrat que no fos el venerable i clàssic clixé que s’ha perpetuat d’una generació a l’altra. L’atractiu del volum és haver revalorat els “tòpics” tradicionals, no pas per bandejar-los, sinó fonent-los amb altres realitats sobre les quals fotògrafs i escriptors han volgut posar un accent ben marcat. [...] Basté i Ferrer han cercat pacientment els racons oblidats, poc accessibles. [...] Aquelles pedres dreçades com a menhirs, erosionades, talment gegants fossilitzats -cal usar per força aquesta imatge modernista-, aquelles petites piràmides malforjades pel temps. Tot aquest paisatge montserratí presidit per roques multiformes, de vegades monòtones, és, com en aquella vella elegia de Carles Riba “Oh precís, oh fantasmal”, i no ens deixa indiferents. [...] A Montserrat hi va tothom, i per això l’obra s’adreça a sensibilitats diferents, car tots hi sabran copsar, així, el “seu” Montserrat: tant el pintor que s’evadeix, com el turista passavolant, el pelegrí apassionat, l’excursionista metòdic o l’arquetipus del “600”. I per als creients la fe hi pren també moltes modulacions: s’hi trobaran bé l’home de creences elementals; el malalt que creu, esperi o no la pròpia guarició; el petit burgès que llegeix obres d’espiritualitat nova, però que se sent trontollant davant els canvis conciliars; la monja que voldria sortir d’un ghetto medieval; el clergue inquiet que cerca el seu lloc just enmig de la petita comunitat cristiana que presideix. [...] Perquè al capdavall allò que hi ha de primordial a Montserrat és el culte, presidit per la Mare de Déu: la celebració de l’Eucaristia dins una litúrgia en recerca constant, transformadora. I la lloança a una Verge que té el patrocini espiritual de tot un poble és el testimoniatge d’una fe arrelada i conscient, o elemental, i que es revela a través de les moltes imatges, tan triades, d’aquesta obra. Enmig del joc de núvols, de les sorpreses del capvespre o de l’alba, de les estampes pintoresques, de la monumentalitat geològica, del barroquisme arquitectònic, de l’espontaneïtat popular, ens sobta aquesta fe que salta cap a la vida eterna i que per als creients té molts símbols vivents i que per als qui no creuen es fa igualment sensible en algun detall o en algun signe. [...]