22/03/2021

Morir de supèrbia

4 min
Míting d'Albert Rivera a l'Hospitalet.
Disponible en:

Els partits polítics, com gairebé tot en aquest món, neixen, viuen i, arribat el cas, moren, fins i tot si en vida han assaborit les dolçors del triomf i del poder. A l’estat espanyol dels darrers decennis els exemples abunden, i són de tota mena: la Unió de Centre Democràtic, el Partit Demòcrata Popular, el Centre Democràtic i Social, el Partit del Treball d'Espanya o, a Catalunya, Convergència, Unió Democràtica, el PSAN, Iniciativa per Catalunya, etcètera. Des d’aquesta perspectiva, l’actual crisi i l’eventual desaparició de Ciutadans no tindrien res de particular.

Tanmateix, hi ha un factor d’origen que singularitza el cas de Ciutadans, només comparable en aquest sentit al d’Unió Progrés i Democràcia. UPyD va néixer i créixer auspiciada per un seguit d’intel·lectuals i acadèmics (Fernando Savater, Mikel Buesa, Carlos Martínez Gorriarán, Andrés Trapiello, Mario Vargas Llosa...) que, en el context de la confrontació amb el terrorisme d’ETA, van infondre al partit un vernís de superioritat ètica, de ser els bons enfront d’un nacionalisme basc poc o molt còmplice de la criminalitat etarra. Amb tot, al capdavant d’UPyD hi hagué des del primer dia Rosa Díez, una política professional avesada als càrrecs institucionals a partir del 1979 gràcies a la seva doble filiació al PSOE i la UGT.

Rosa Díez i Albert Rivera s'abracen, el 2007, després de la presentació oficial d'UPyD com a nou partit polític.

Ciutadans, en canvi, cristal·litzà per iniciativa directa d’un grapat de soi-disants intel·lectuals –els quinze signants, el juny de 2005, del manifest Per un nou partit polític a Catalunya– que no s’havien escindit de cap altra sigla –per més que molts fossin decebuts del PSC– ni arrossegaven cap més motxilla que la de les respectives vanitats. Això injectà al projecte, des del minut zero, un complex embafador de suficiència moral i d’arrogància intel·lectual. No es tractava només de derrotar el nacionalisme català a les urnes –objectiu perfectament legítim–, sinó d’estigmatitzar-lo com una antigalla, com un moviment entre carrincló i totalitari equiparable al franquisme o al nazisme, d’expulsar-lo de l’espai públic “y devolverlo a la alcoba, junto al crucifijo, allí de donde no debió salir” (Arcadi Espada, 2006).

Tot i que l’arrogància –ells eren massa importants per esdevenir vulgars “homes de fer feines” de la política– els mantingué apartats del dia a dia del partit taronja, els pares fundadors van introduir en la genètica de llur criatura una característica actitud displicent i despectiva envers les realitats polítiques que no els agradaven. L’actitud entre prepotent i amenaçadora que exhibien Rivera i Arrimadas cada cop que eren entrevistats a TV3; la que els duia a arrencar llaços grocs en municipis on el suport a Cs era ínfim; la que, quan s’estava cuinant l’operació Manuel Valls, portà Jordi Cañas, en una tertúlia radiofònica, a dir que el francès era “el próximo alcalde de Barcelona”. La que, més endavant, empenyeria Rivera a desdenyar el paper de frontissa en la política espanyola i a creure’s capaç de substituir el PP... 

Tornant als fundadors, els més conspicus van desenvolupar, en relació al partit i al seu líder, una actitud sinuosa i erràtica. A vegades, ressentits perquè Rivera no els feia cas, s’hi mostraven decebuts o directament indignats: el 2009 Espada l’acusava d’haver engegat l’autodestrucció del projecte, i Ivan Tubau el titllava de “gàngster de la política”. En altres moments, però –sobretot a partir del 2012, amb Ciutadans en ascens– als fundadors els guanyava l’orgull paternal; i Espada es reconciliava amb Rivera, i Francesc de Carreras beneïa i assessorava l’expansió per Espanya, i ambdós –i d’altres– pressionaven el 2016 per investir Rajoy. Tres anys després, no obstant, De Carreras es donava de baixa per discrepàncies amb la “dretanització” del partit i el seu rebuig a pactar amb el PSOE.

Arcadi Espada en una imatge d'arxiu.

Avui la situació és una altra. El 14-F català, les convulsions de les darreres setmanes, la desbandada de càrrecs públics, les enquestes devastadores marquen Ciutadans amb els estigmes de la derrota i el fracàs. I això els pares intel·lectuals no ho poden tolerar: la pretensiosa criatura política que varen infantar quinze anys enrere no pot acabar com una ruïna que va caient pedra a pedra. És preferible dinamitar-la. 

De Carreras, doncs, s’ha apressat a publicar un article on qualifica Cs de “partit d’amateurs, inútil i no fiable”, “en caiguda lliure”, posseït per “la ignorància i l’arrogància” (ha trigat prou a descobrir-ho!). Sempre més contundent i més teatral, Arcadi Espada deixa, en un altre article, Albert Rivera com un drap brut i convida els antics fundadors a subscriure un Manifiesto por la Extinción del partit taronja. “Tengo –reclama amb la seva característica modèstia– un inalienable derecho a organizar con cierta belleza y rigor formales el duelo”. 

Probablement, aquests sobrevinguts que es diuen Inés Arrimadas, Carlos Carrizosa, Edmundo Bal, etcètera, no li faran cas i, en lloc de celebrar un funeral ben coreografiat, intentaran esprémer els darrers espeternecs de la marca. Sigui com sigui, entre el manifest cuinat al Taxidermista el 2005 i el Manifiesto por la Extinción que Espada proposa ara hi ha un sòlid fil de continuïtat: la supèrbia.

Joan B. Culla és historiador

stats