Es busca Senyor Esteve. On és? Exiliat? Liofilitzat? Mort? Triar és opinar. Escullin. M’ho diu un de la seua família. D'aquí uns mesos tanca la botiga. D’aquelles de-tota-la-vida. Per què? Per mil raons. Però ell abaixa la persiana. Es parla molt de Barcelona, però no dels senyors Esteves que l’han construït.
Santiago Rusiñol és el creador de la Barcelona nova, moderna, internacional. Ell és 1888. La Barcelona dels botiguers, menestrals, aprenents, burgesos, artistes. L’auca del Senyor Esteve és el gran acte d’amor i sexe a la Barcelona nuclear. La que et du a 1929, 1992, 2025. Avui ella és negada, manipulada, formatejada, lobotomitzada. La ciutat rentada, esbandida, blanquejada. Sabó!
No volen que es conegui que la Barcelona d’avui viu de la Barcelona de fa més d’un segle. No hi ha Barcelona sense Rusiñol i Senyor Esteve. Obriu la porta d’aquella botiga: La Puntual. De vetes i fils. Fundada per l’avi Esteve. Però el net Ramonet no vol continuar: vol ser artista. Cop mortal. El Senyor Esteve és el símbol de la Barcelona del renaixement industrial i neuronal del segle XIX. De les persones que emigren de la resta de Catalunya a Barcelona i fan bullir l’olla. El xoc intergeneracional. La dualitat entre els diners i l’art. La botiga com una balança. Com el far d’una ciutat que il·luminarà el món. Per això l’obra és metzinosament estereotipada.
Han fet creure que és una crítica ferotge, afamada, caníbal de la petita i mitjana burgesia barcelonina. I pinten el Senyor Esteve com una barreja de Llucifer, Charles Manson i Bin Laden. Però Rusiñol ho va escriure i dir: gràcies al Senyor Esteve, Ramonet, podrà ser artista, com Rusiñol. Ficció i realitat s’abracen pel dol i fan les paus eternes. Quan mor el Senyor Esteve. A l'enterrament: “No havia fet mal a ningú –va dir un–. Ni n'havia fet ni en podia fer –va dir un altre–. I en Ramonet, que sortia plorós, es va aturar davant d'una estàtua i va pensar "Jo en faré". I, recordant-se del difunt, va afegir amb el cor agraït: "En faré perquè ell paga el marbre".
Sí, per això avui ve gent a Barcelona i es ven Barcelona. La ciutat és un photocall i bufet lliure del segle XXI per coses que es van fer, que vam pagar de la butxaca, al segle XIX i que continuen dempeus: el Modernisme, Gaudí, Rusiñol... I ho feien en català. Els van copiar a tot arreu. Ho han anat pagant aquells Senyors Esteves amb capa de Superman de botiga de vetes i fils lluitant per uns calaixos plens de futur. Amb els superpoders domèstics: “Sèrio, moderat, prudent, bon pagador i bon cobrador, i pràctic”, el definia Rusiñol. Passi-ho bé i estigui bonet.
A Barcelona les botigues paguen la festa de la mort de la Barcelona enlluernadora, calidoscòpica, original, única... Morint. I tothom vindica les ànimes en pena. Les botigues espectrals paguen la història brillant d’una ciutat. Elles són la ciutat. Mortes elles, morta la ciutat. I si les botigues es moren és perquè eren vives. Però a la mort, ningú l’enganya i ella t’escanya. La mort truca a la porta: el problema no és que morin les botigues, sinó que morin les persones.
Joan Sales escrivia el 1949 tornat a Barcelona: “Hem de tornar a les santes virtuts del Senyor Esteve, tan befat per nosaltres mateixos però tan noblement català: la tenacitat, la insistència. Si una porta es tanca, deu se n’obren dissimuladament per a qui no hi plany passos ni té porfídia a empènyer-les”. On són les portes i els Senyors Esteve?
