La mort transcendental de Macià (1933)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) a Mirador(28-XII-1933). Ahir va fer noranta anys de la mort de Francesc Macià (Vilanova i la Geltrú, 1859-Barcelona, 1933), primer president de la Generalitat restaurada el 1931. En aquest article, Sagarra evoca un imaginari social dels decennis 1920-1930 conjuminat amb components mítics inspirats per la figura amb trets llegendaris de Macià que van calar en la mentalitat catalana mesocràtica dels anys de la República. Que la seva mort esdevingués el dia de Nadal va accentuar aquella idealització popular maciànica.
L'any 1902, en els començaments de la vida de la meva consciència, vaig presenciar per dues vegades la impressió que una mort transcendental feia en el meu país. La primera fou en l'enterrament del doctor Robert, la segona en el de mossèn Cinto. El doctor Robert representava aleshores les primeres forces del catalanisme organitzat. [...] Davant la mort de mossèn Cinto es produí una vastíssima commoció popular, amb tot l'aire d'esdeveniment nacional […] Més tard, en el meu record apareix aquell matí de novembre de l'any 1911 que acompanyàvem al cementiri de Sant Gervasi el cos de Joan Maragall, una de les figures més transcendentals de Catalunya. […] Després recordo la figura d'un altre gran patriota, incrustat a les immutables constel·lacions de la nostra història. L'estiu de l'any 1917 seguíem Rambla avall la carrossa plena de pompa i de glasses negres que conduïa les despulles d’Enric Prat de la Riba. […] Després recordo, en els vergonyosos moments de la Dictadura, el plor contingut i l’emoció de tot el poble de Barcelona davant del cadàver de Guimerà. […] Però de tots aquests grans homes, constructors de la nostra història, cap no ha estat definit pel destí amb tanta força per produir una total emoció popular com el president Macià, que el matí de Nadal s'ha extingit per sempre. [...] En tota la nostra història no es dona el cas d'un home que sense moure's de la limitació temporal i sense acudir a cap mena de prestidigitació, representi, allèn d'una política, tota l'emoció que no té res a veure amb la política, i tota la poesia que converteix l'efímera emoció en bellesa perdurable. [...] Deixant de banda la crítica que de la figura i de l'actuació de Macià puguin fer els escriptors polítics, i esguardant solament aquests tres anys de República només en el que tinguin de poesia i d'heroisme, que potser en definitiva i al llarg dels segles és l'única cosa de positiu valor que resta dels actes humans, la figura del president Macià ha produït a Catalunya un extraordinari somni popular. Aquest somni que hem viscut a Catalunya durant tres anys, l'ha viscut el mateix Macià que l'ha creat, i l'ha viscut amb el màxim prestigi i la màxima autoritat que mai un català hagi tingut en el nostre país. Darrerament la part d'home polític i la part de partit polític que hi havia en Macià, i que no era precisament allò que hi havia de màgia i d'imponderable en la figura del president, havia fet reaccionar part de l'opinió pública en una forma agressiva contra el somni, en una forma destructora de mitologia; però la mort, aquesta transfiguradora i embellidora de tot, ha donat una força nova, terriblement espectacular, profundament patètica, al somni del cavaller Macià. I per damunt de la política d'un partit, per damunt de la política personal d'un home, apareix aquesta gran figura cavalleresca, que pertany al clima de l'emoció i que pertany al clima de la poesia, i és aquest fortíssim valor poètic de Francesc Macià el que a mi em commou en l'apoteosi mai vista que aquests dies li ha ofert Catalunya.
