Les 'mummy porn' van a la tele
En temps de crisi, les penúries econòmiques de l'audiència es compensen amb unboom de concursos televisius. La pantalla es converteix en un ansiolític que ofereix entreteniment. La televisió és, a més, un salvavides per millorar la qualitat de vida. Ahir a Atrapa un millón , el clàssic que presenta Carlos Sobera a Antena 3, oferien la versió solidària. Els participants al·legaven que hi concursaven per una finalitat social. Les escollides eren un parell de mares de València que reclamaven un autocar escolar per als seus fills. Els nanos havien de recórrer cada dia trenta-cinc quilòmetres a peu per anar al col·legi públic. Per presentar-les, però, Sobera va explicar que abans de provar sort a la tele van recaptar diners fent un calendari eròtic. Ens van ensenyar una mare mig despullada esperant l'autocar en una parada, una altra lluint uns sostenidors negres davant d'una pissarra d'una classe de primària mentre es premia els pits o fins i tot una que subjectava unes enormes tisores que tapaven estratègicament el seu cos nu. Sobera es mirava la imatges enriolat. No sé si al marge de la cella se li va aixecar res més. El problema és que aquella notícia l'havíem vist als informatius feia mig any. I fins i tot ja ens havien explicat a les notícies que la iniciativa de les mummy porn havia funcionat i havien recaptat els diners per pagar el microbús. Però Sobera ja els estava preguntant si repetirien calendari el curs que ve. Espero que els diners del concurs hagin pal·liat les necessitats de transport escolar i no hagin de repetir la iniciativa. Tot això que la televisió haurà estalviat a l'administració pública i, sobretot, als pobres fills d'aquestes mares tan atrevides.
A Cuatro descongestionen urgències. Lo sabe, no lo sabe és el concurs que presenta Juanra Bonet a Cuatro, en què fan preguntes a la gent del carrer. Dimecres, una dona a qui Bonet havia escollit per concursar es creuava amb una veïna. En veure les càmeres, l'amiga se li va llançar a sobre per robar-li protagonisme. La primera marcava territori: " ¡Mira! ¡Es mi muñeco! ", li deia petonejant el presentador. Com que no se la treien de sobre li van preguntar on anava i va dir que tenia hora al metge. Després va aclarir que havia d'anar a urgències. L'amiga es va preocupar per la seva salut i aleshores va treure importància a la visita: " ¡Nada! ¿Acaso me ves mala cara? ¡Voy allí un rato! ¡A hacer perder el tiempo a los médicos! " Va quedar clar quin és l'ús que fan algunes persones de la sanitat pública. A la dona, però, li van fer més il·lusió les càmeres que els metges i va continuar empaitant l'equip de gravació. Un pacient menys a la cua. Sense cap mena de dubte, en temps de crisi i de retallades els concursos contribueixen a compensar un deteriorat estat del benestar.
