Nacionalisme i llibertat (1979)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article de Ramon Trias Fargas (Barcelona, 1922 - el Masnou, 1989) a 'La Vanguardia' (9-X-1979). Traducció pròpia. Ahir va fer quaranta-quatre anys de la publicació d’aquesta peça periodística, representativa d’un estil de debat polític entre partits que llavors, a diferència d’ara, s’entaulava en l’estadi de les ideologies i no tant en el tactisme de baixa volada. Aquest text de Trias Fargas –líder del sector liberal de CDC– cal interpretar-lo en el marc de les primeres eleccions catalanes del postfranquisme, quan semblava que el PSUC era hegemònic a l’opinió pública.
Voldria deixar clar que el nacionalisme és una idea força d’extraordinària importància que cal ser ponderada amb molta cura, doncs no és pas en ella mateixa un cúmul de perfeccions. El nacionalisme descriu uns fets diferencials nacionals que poden ser interpretats per bé o per mal. En el segle XIX el nacionalisme modern solia anar del braç a Europa del liberalisme i de la llibertat. En el segle XX, massa sovint ha coincidint amb l’autoritarisme imperialista. El nacionalisme, a les antigues colònies ha estat un moviment positiu, ja que ha generat la dinàmica necessària perquè molts pobles assolissin la llibertat. En aquest sentit els principis d’autodeterminació dels pobles i d’un Estat per a cada nació em semblen d’una lògica irrefutable. [....] Fou el nacionalisme alemany el que va encendre la caldera de l’Estat nacional-socialista, empenyent-lo cap a la guerra d’agressió més calamitosa de la història de la humanitat. És el nacionalisme espanyol el que ha justificat, al cap i a la fi, l’intent d’assimilar Catalunya, destruint -sortosament sense èxit- la seva personalitat nacional. I tampoc no hem d’oblidar que la llengua i la cultura poden ser elements de diferenciació, d’afirmació i d’alliberament altament positius. Però també són factors d’annexió, d’assimilació i de destrucció. Cultura i llengua alemanyes vs. cultura i llengua txeques; cultura i llengua franceses vs. cultura i llengua catalanes i basques; cultura i llengua espanyoles vs. cultura i llengua dels Països Catalans. El nacionalisme és quelcom important i seriós, efectivament, però també molt complex. Repeteixo, per tant, que en les circumstàncies del moment que vivim, el nacionalisme català és alliberador i es mou en una línia de justícia. Es pot dir que en el nostre cas el nacionalisme triomfant és llibertat. [...] En l’època franquista vivíem en el que a mi em sembla el pitjor dels mons: no teníem llibertat nacional ni llibertat individual. Es tracta de veure ara com assegurem les dues llibertats. Però que consti que a mi, l’una sense l’altra, no m’interessa. La llibertat individual a base de claudicar de les meves essències de català, no em sembla pas possible. La llibertat nacional sense les llibertats formals de la persona, és una cosa que rebutjo amb la màxima energia. Un autoritarisme català, sortosament inconcebible per ara, no el vull pas per mi ni pels meus a cap preu. [...] Dit d’una altra manera, no em resulta pas indiferent qualsevol Catalunya. Jo vull una Catalunya lliure com a nació i en la qual els catalans puguin ser individualment lliures. O sigui, una Catalunya lliure i democràticament pluralista. Una Catalunya sotmesa nacionalment i individualment a un autoritarisme foraster m’ha encès sempre d’indignació. Una Catalunya lliure com a nació, però autoritària amb els catalans, m’ofegaria de vergonya. És en aquest sentit que desitjo ser entès quan dic i escric que prefereixo la llibertat a la nacionalitat. Que abans viuria en una Suïssa democràtica -o fins i tot en un Regne Unit descentralitzat- que en una Albània o en una dictadura sud-americana catalanes. Hom dirà que tot això són especulacions; que els catalans mai no haurem de pronunciar-nos entre els dos nivells de llibertat a Catalunya; que sempre coincidiran. Millor. Així ho espero. [...]
