El nacionalisme a Ucraïna (1921)

De la crònica sense signar publicada a Monitor (I-1921). Tal dia com avui de fa 105 anys sortia el primer número d’aquesta revista mensual editada a Sitges, que tenia dos directors: Josep Carbonell i J.V. Foix. De l’inici de l’article es desprèn que l’havien transcrit de L'Action française, diari del nacionalisme conservador i expansionista de Charles Maurras. Influïa en uns joves Ors, Foix, Pla i Estelrich, que imaginaven aleshores imperis intel·lectuals llatinistes, occitanistes, peninsulars o mediterranis.

El problema ucraïnès roman un dels més importants de l'Europa oriental i, a parer de molts, el més important. Creiem oportú de reproduir en aquesta revista Monitor alguns detalls, com aquests, de la insurrecció nacionalista dels pagesos d'Ucraïna contra llurs invasors:

L'exèrcit revoltat contra l'invasor rus tenia, escassament, 120.000 homes i comptava amb l'ajut del poble implacablement hostil als invasors. Aquestes insurreccions dels patriotes ucraïnesos no són, com generalment hom creu, improvisades, esporàdiques i desordenades. Al contrari; algunes d'aquestes insurreccions són de proporcions tan grans com la dels cosacs contra els polonesos el 1600. I és que els russos ocupen Ucraïna, però no la posseeixen. Els revoltats són la carta més forta del joc nacionalista ucraïnès, per no dir la darrera, però pel fet que operen en territori ocupat per l'enemic, per llur necessària extrema mobilitat, per llur mateixa qualitat d'insurgents, no poden acomplir sinó una acció destructiva. No poden construir l'Estat. Estendre la insurrecció pot significar estendre l'anarquia. A la tirania comunista pot seguir el caos. El cas Macno és típic. Aquest cap de prop de 40.000 revoltats, popularíssim, és nacionalista i vol la independència d'Ucraïna [...]. ¿Com ha sorgit aquesta consciència nacional? L'exèrcit rus es desfeia: estols de soldats russos, retornant precipitadament a les seves cases, devastaven i saquejaven les campanyes i vilatges ucraïnesos que trobaven en el seu camí; després vingueren les legions poloneses; després els bolxevics, sostinguts poc després pels alemanys furtadors científics. Segueix Deniquin amb els seus voluntaris lladres i arrasadors; retornen per últim –i amb més robust apetit– els bolxevics; tots volen arrencar al pagès ucraïnès el pa de la boca; tots volen constrènyer-lo a abandonar la seva llar no sap ni per qui, ni contra qui (...). La gran Rússia i la revolució comunista són coses que no l'interessen. Ell vol treballar. Els pagesos d'Ucraïna noten que tots aquells que li volen furtar els béns i la llibertat, parlen una llengua que no és la seva. Guerra per la guerra, el pagès decideix defensar-se amb les ungles i amb les dents els seus béns i la seva llibertat. La insurrecció pagesa, d'origen econòmic, esdevé, gradualment, nacionalista. El pagès sap, ara, ésser ucraïnès. En la independència d'Ucraïna veu la major salvaguarda dels propis interessos de treballador. Patriotes ucraïnesos, entretant, escampen coratjosament per tot el país publicacions nacionalistes. Quan els bolxevics envaeixen qualsevol vila del país, la seva primera cura és afusellar el mestre d'escola. Consideren la instrucció popular una potència terriblement revolucionària. La nostra lluita continua. Els bolxevics no tindran pau a Ucraïna. Nombrosos oficials nostres són ja entre els insurrectes. Sense descobrir les nostres bateries, podem dir que el poble ens donarà àdhuc els mitjans financers per prosseguir l'acció iniciada fa tres anys. Ens ajudi o no Europa, la qüestió ucraïnesa és ineludible. Ucraïna és en cert sentit, en la República dels Soviets, un Estat dins un Estat. Fa temps, a quatre passes de Kíev, estatge del Comissari bolxevic, vuit pobles s'uniren en una petita república: Velico Polower. Tenien canons (...). Com a esdeveniment històric, no compta; com a símptoma, diu molt.