Mar d'estiu
La memòria és personal, però bé pot trobar algú altre a qui digui alguna cosa, li expliqui fets que ja ha viscut i els hi corrobori. I si no hi ha cap ressò de la memòria d’un escriptor en la memòria d’un lector, sempre l’hi pot servir de descoberta.
Jo soc molt més gran que Rafel Nadal, més de vint anys més gran, però he trobat en el seu Mar d’estiu moltes coses que s’adiuen amb la meva experiència estival. Segurament perquè el seu mar i el meu són el mateix mar. I perquè la meva experiència del mar i la seva són experiències d’estiu, de vacances. El mar de La Fosca i el de Sant Feliu no són pas tan diferents. Tot i que la vida d’un estiuejant de finals dels quaranta a Sant Feliu era molt diferent de la vida d’un estiuejant a La Fosca de vint anys més tard. La meva vida d’estiuejant era més diguem-ne ordenada que no pas la seva, que era més salvatge, amb un contacte amb el mar molt més pròxim i intens que no pas el meu. L’enveja, per més sana que sigui, com se sol dir, és una cosa lletja, no ho dubto. Tot i això, el llibre de Rafel Nadal me n'ha produït molta. I no pas solament pels estius d’infantesa sinó també per estius de més endavant, quan la seva passió viatgera l’ha portat a córrer per mars per a mi desconeguts o només vistos de lluny.
Llegir aquest llibre preciós és una invitació al viatge i per a mi, que sé que molts d’aquests viatges que m’explica no els faré pas mai, un consol impagable. Llegit, aquest llibre, en ple confinament, em va obrir horitzons plens de meravelles que adquirien una càrrega gairebé fantàstica, com quan, de nens, llegíem aquelles novel·les d’aventures que, tot i que les sabíem impossibles, vivíem amb una realitat imaginària, que és la bona. Les experiències de l’autor d’aquelles novel·les es mesclaven amb les nostres descobertes i amb el desig, que sempre és un aglutinant capaç de fer meravelles. Mar d’estiu em portava a la meva infantesa i em produïa aquella enveja que activa memòria i desig. Rafel Nadal és un magnífic descriptor. Per mi, difícil de superar quan agafa els seus records i fa això que en diuen literatura de la memòria. Quan érem feliços, Quan en dèiem xampany i ara Mar d’estiu s’adscriuen a aquest gènere en el qual Rafel Nadal és un mestre. En el cas d’aquest últim llibre, el mar unifica temps diferents i records diversos. I així, si sortim del mar de La Fosca i anem més enllà de les Formigues, ens trobem amb el mar de Stromboli, el de les Lipari, el mar de l’illa de Salina, amb els seus ressons gattopardescs, amb el mar d’Hidra, amb el de Xipre, amb el d’Icària. El mar de Grècia és un mar ric de possibilitats creatives i descriptives. I la sort és que és un mar ple d’illes, és a dir, ple de terres diferents. I la vida de les illes, la història, els costums, els escriptors que s’hi han inspirat són un contrapunt al mar, rosat a l’aurora i de color de vi quan el sol es pon.
Rafel Nadal sap manejar tots els registres: l’anècdota, com ara la de la seva trobada amb Leonard Cohen o la de l’entrevista que li va fer a Salvador Dalí, o el que podríem dir-ne la tonalitat melancòlica, com quan explica aquella història fascinant dels nens que se’n tornen a ciutat després de passar l’estiu amb els avis a Icària i els diuen adeu fent-los la rateta amb un tros de mirall des de la coberta del ferri. Aquesta tonalitat melancòlica agafa un deix mític quan descriu la pedrera abandonada on tallaven curos, aquestes escultures de nois joves que són l’alegria dels nostres museus occidentals. El talent de Rafel Nadal fa lligar perfectament un hort ple d’hortalisses antigues, la vida, amb l’estàtua d’un curos ajaçat a terra, la mort. I ell i la seva dona, que són vius, mengen al seu costat unes figues acabades d’abastar. El lector sent l’olor de les figues, sent a la pell l’ombra de la figuera, veu el marbre blanc de Naxos del curos jacent que les fulles de la figuera ombregen. Menjar, olorar, veure. Viure.
A Rafel Nadal li agrada menjar. Els sabors intensos. Sense disfressar. Així ens explica un sopar de pescadors a Portlligat, un arròs de llagosta cuinat per pescadors i sobretot per Miquel Berga, un altre morro fi. Jo mai no he menjat un arròs de llagosta a Portlligat, però me l’imagino. Nadal aprofita l’ocasió per donar-nos la recepta d’un suquet de mero, escrita en el català de Cadaqués, saborós com el suquet.
No cal que els recomani aquest llibre. Ja deuen haver vist que m’ha agradat molt. És una lectura magnífica per a un estiu estrany com aquest, per llegir vora mar, quan el garbí se’n va a dormir.
