Publicitat
Publicitat

Més notes disperses

A vegades em pregunto com és que tants habitants de Catalunya volen ser espanyols d’aquesta Espanya de la injustícia

Diumenge passat, al Palau de la Música, Salvador Mas va oferir-nos, dirigint l’orquestra Camera Musicae, una versió memorable de la simfonia anomenada Heroica de Ludwig van Beethoven. L’orquestra, jove, dinàmica, amb un feeling entre els músics envejable, la vaig veure una mica com un símbol del país que volem: tècnicament impecable, coratjós, confiat en el director. La lectura que va fer Salvador Mas de l’ Heroica ja he dit que va ser memorable. Ens va presentar una partitura neta, desbrossada de gangues romàntiques, en la qual, quan s’apaivagava el furor i la passió ( Sturm und Drang ), sobre les aigües clares d’uns acords nostàlgics, apareixia encara l’ombra allargada de Mozart. Llavors vaig pensar que quan Beethoven va escriure l’ Heroica només feia deu anys que Mozart era mort. La tradició…

Sembla que la partitura de la simfonia ostenta una dedicatòria rascada brutalment. Beethoven havia dedicat l’obra a Napoleó i la simfonia es titulava Bonaparte. Quan Napoleó es va autocoronar emperador a Notre-Dame, Beethoven, que l’admirava com a revolucionari, va decidir que ja no era digne d’aquella simfonia. Va rascar el seu nom violentament. Només en queda un “te” final delator. Ara la simfonia es diu Heroica, un títol molt més universal.

Aquests dies de finals de gener i primers de febrer, dies alciònics, d’anticicló, de tramuntaneta, de cels clars i durs i transparents, d’una visibilitat sorprenent, són una meravella. Mimoses florides, d’un groc esclatant sobre el blau intens, oriços a punt de mel. Per a mi, amb alguns dies assolellats d’octubre, són els millors dies de l’any. La posta es va retardant, la llum creix, la primavera s’anuncia amb les flors dels ametllers, la glòria de Mallorca.

A Espanya tothom calla. ¿Tots creuen que el desig de llibertat i autodeterminació és una cosa abominable?

Que en seríem de feliços si no fos per la guerra. Aquesta guerra que hem de suportar cada dia. Presos polítics, insults, insídies, vexacions. Temor i tremolor constants perquè, de fet, som més de dos milions de delinqüents, i la força bruta de l’Estat pot decidir inculpar-nos a tots. Però som indestructibles. I abans que no em facin una lobotomia perquè no pugui ni tan sols pensar en el concepte d’independència, vull dir que ja poden descabezar el que vulguin. Som com les sargantanes, que, quan se’ls talla la cua, diuen que en treuen una altra. Nosaltres, si se’ns descabeza, també en sabem treure un altre, de cap.

Aviat, diuen, els partits independentistes seran il·legals. Aviat, respirar serà il·legal. Catalunya està ocupada i els ocupants no marxaran pas. El 155 durarà per sempre, el nostre autogovern, que ja era prou raquític, es convertirà en un autogovern d’opereta. Simulació. Cal continuar fent-los el joc? ¿Podem continuar jugant al com-si-fóssim? Luter va dir que qui lluita amb merda, guanyi o perdi, en surt emmerdat. Hem de trobar la manera de mantenir-nos nets. La persistència, la unitat, el pacifisme estan bé. Però a vegades, en les hores més baixes de la desil·lusió, cal fer un esforç per no perdre-ho de vista.

El que no entenc és el silenci flagrant de les bones persones que hi ha a Espanya. Vull suposar que encara en queden. Sobretot no entenc el silenci dels intel·lectuals. Hi ha alguna notable excepció que confirma la regla, sí. Però a Espanya tothom calla. ¿Tots estan comprats? ¿Tots consideren que el desig de llibertat i d’autodeterminació és una cosa terrible i abominable? ¿Tots pensen que només és per a ells? ¿Que els altres no hi tenim dret? ¿Només és l’estat espanyol que té dret a la sobirania? Per què?

De fet, penso que la nostra lluita és una lluita d’emancipació. Fa més de tres-cents anys que vivim ocupats, amb la llengua perseguida i les institucions captives. A vegades l’ocupant es relaxa i podem aixecar una mica el cap. Però quan, com ara, ha vist que va de debò, que l’independentisme creix, que perilla la sagrada unidad d’Espanya, que de sagrada no en té res i que com a unitat no ha existit mai, en comptes de preguntar-se el perquè del fenomen, l’ocupant s’enverina, la força bruta s’exacerba i, no podent enviar l’exèrcit per les raons que tots sabem, es dota l’exèrcit judicial d’armes sofisticades d’il·legalitat cínica. És un altre exèrcit encara permès. També n’hi ha un altre: els mitjans. La mentida continuada, l’aquissament en contra de Catalunya, la grolleria, la devaluació de l’enemic (Catalunya no té idees), la insídia persistent, l’insult…

A vegades em pregunto com és que tants habitants de Catalunya volen ser espanyols d’aquesta Espanya de la mentida i la injustícia. No ho entenc, de debò.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT