Un home lliure a la presó

La desobediència ha fet avançar el món, ens recorda en Jordi Cuixart

He vist un home lliure a la presó. Diumenge, amb la Txell Bonet i el seu fill, l'Òscar Andreu i l'Òscar Dalmau, vam compartir 40 minuts amb en Jordi Cuixart. Fa molts anys que ens coneixem. Amb en Jordi menys, que es va incorporar més tard al grup. Però una personalitat com la seva genera una proximitat instantània. Som un grup d'amics. Creuem passadissos i arribem a una sala plena de vidres. En Jordi ens espera dins d'un d'aquests cubicles transparents on ens anem repartint els uns i els altres. De camí saludem en Raül Romeva i en Josep Rull amb les seves visites. Tot és molt estrany. En Jordi ens parla a través del telèfon i ens demana que el posem al dia. Un per un. Per un moment sembla que puguem muntar un sopar per conèixer totes les novetats. Però de seguida l'entorn s'imposa. Som a la presó visitant un amic.

Jordi Cuixart no es pot penedir dels seus actes perquè creu que es pot avançar pacíficament cap a la llibertat

El vaig veure content, en Jordi. Fins i tot quan no li quedava més remei que consolar el seu fill plorós a través d'un vidre. Vam callar tots un moment mentre li cantava una cançó. Algú es va atrevir a acompanyar-lo i de seguida el nen va deixar de plorar. Es miraven tots dos. Penses aleshores com deu ser estar tan lluny d'un pare que vol estar amb tu. Com es deu sentir un pare, un home, en aquesta situació. Penses que ha de fer un mal molt profund. Físic. Això és el més dur, esclar. Ho confirma. Però en Jordi ha decidit ser feliç. Té un entorn meravellós i una capacitat extraordinària com a ésser humà. Medita, ens explica, amb un efecte espectacular, exemplificat en aquest somriure obert i sincer que regala després. L'interès per tantes coses. Per la vida. Lluita perquè es reconegui el dret a la llibertat i lluita per passar els dies sense deixar entrar el desànim que l'abatria, com ens abat a la resta quan el deixem caure sobre nosaltres. Per exercir el seu dret i per acompanyar-nos a exercir-lo tots junts l'han tancat a la presó. L'Estat sosté una mentida. L'ordre és no tocar res. La desobediència ha fet avançar el món, ens recorda. Aleshores penso en totes les normes que ens envolten i en les que queden per trencar. Jordi Cuixart no es pot penedir dels seus actes perquè creu que es pot avançar pacíficament cap a la llibertat. Va de democràcia, ens insisteix. No tenim temps per parlar llargament de la democràcia. Ni si aquesta democràcia que anhelem pot existir realment en un sistema tan dominat econòmicament. En Jordi creu en les persones. Les que omplen els carrers i es reuneixen al costat de la presó, les que fan sopars i xerrades. Les que hi són des d'on poden. Del sentiment col·lectiu que va generar l'1 d'Octubre veu una consciència molt més arrelada. Un pas essencial per exigir els nostres drets. Per fer avançar. Té raó. Jo no puc amagar-li el meu pessimisme respecte a la justícia. Però té raó. I encara té més sentit en aquest moment global de fanatisme reaccionari. La presó del pensament. La presó de la por. Ningú no em prendrà la possibilitat de ser feliç, diu en Jordi.

Ens queden cinc minuts. A mi se'm fa difícil aguantar-me les llàgrimes. Es viuen massa emocions i totes de cop. Ens acomiadem i sento la impotència a les cames quan hem de tornar a creuar el pati. Poder tornar a casa em reconforta i em remou. La quotidianitat apareix com una sort. Es pot menjar a deshores. En Jordi somriu, encara. Avui ens hem trobat un grup d'amics en una situació excepcional. És diumenge i som a la presó. Quan marxem tornem a veure en Raül Romeva i en Josep Rull que ens diuen adeu amb la mà i també somriuen.

La Txell ens explica que en aquesta presó fan moltes obres de teatre. I quan ens separem, em recorda que tinc unes capses plenes de cartes al cotxe.

Més continguts de