‘Marielle presente, agora e sempre’

La vida de Marielle Franco és un motiu més per no defallir en les seves lluites, que són les nostres

No la coneixia. Ni sabia quin era el seu nom, ni el seu color de pell, ni l’abast del seu somriure. No em calia. Les bales que la setmana passada van travessar la vida de Marielle Franco em van travessar el cor. No a mi sola. Ens van esclatar per dins a milers de ciutadans de tot el món.

“Surto d’aquí amb el cos, amb el cor i amb la ment enfortits per les nostres batalles”. Així va acabar la regidora Marielle Franco el seu darrer acte públic. Poc després, els carrers de Rio de Janeiro van assistir a un nou assassinat. La regidora i el seu xofer van ser abatuts a trets. La Marielle, de 38 anys, era una sociòloga sortida de les faveles de Maré, unes de les més violentes de la ciutat carioca. Seguint els patrons escandalosament repetits, va ser mare adolescent, però va trencar els estereotips acabant els estudis i convertint-se en una activista feminista i una de les regidores més votades en les eleccions del 2016. Que fos negra i lesbiana no hauria de ser destacable. Però ho és. Perquè ser dona, negra i lesbiana pesa prou en qualsevol societat per no comptar amb les mateixes oportunitats. La Marielle era el que era sense amagar-se’n i reivindicant-ne totes i cadascuna de les parts. La Marielle era una dona valenta en un món hostil. Un referent en vida que no pot caure en l’oblit de la mort. Jo he sentit el cos, el cor i la ment abatuts quan he sabut com es guanyen les batalles. Però després m’he aixecat i he pensat que la seva vida és un motiu més per no defallir en les seves lluites, que són les nostres. Per això ens han fet tant mal amb aquests trets. I per això hem de resistir sempre.

Aquest Brasil de la gent que es fa estimar amb un “Tudo bem, tudo joia” és el mateix Brasil que m’ha causat més perplexitat de totes les societats que conec

Combatre el racisme, l’homofòbia, la desigualtat de gènere i la violència a les faveles de Rio és combatre els mals del món en un sol espai. Quan l’any 2003 vaig viatjar al Brasil i vaig tenir la sort de poder entrevistar molts activistes arran de la primera victòria electoral de Lula, em vaig adonar de com eren d’inabastables els seus propòsits. El continent brasiler és tan fascinant com desolador. No hi ha una sola Marielle al país. Hi ha moltes dones disposades a revertir el seu propi destí per crear-ne un de millor per als seus conciutadans. Dones i homes obstinats a desafiar la mort i el despropòsit amb el convenciment de l’existència d’una altra realitat, que existeix i no és paral·lela. Aquest Brasil de la gent que es fa estimar amb un “ Tudo bem, tudo joia” és el mateix Brasil que m’ha causat més perplexitat de totes les societats que conec. La vida que no val res i que és pura vida. La vida a pes. Les faveles són barris on viu la gent treballadora. Les persones que et serveixen una caipirinha a Copacabana. Són pobres però no són criminals. Encara que el crim i les bales perdudes al Brasil siguin una llei escrita amb sang a totes les famílies. Qui retroalimenta aquestes morts? Marielle Franco estava en contra de les intervencions de l’exèrcit a les faveles perquè, lluny d’apaivagar la violència, en generen de nova. Aquesta era una de les seves causes. Defensar els drets humans violats permanentment per les forces de seguretat. Explicar com les forces de seguretat exerceixen la força però no la seguretat. Explicar el que passa en molts llocs del món a partir del teu món.

Matar la persona que defensa els drets de les persones és matar les persones. Per això amb la Marielle hem mort totes una mica. Perquè ens han tocat les seves bales. Però la intenció dels assassins de raons sempre és la mateixa. Eliminar-nos a totes amb un sol cartutx. L’esperança és continuar mirant les dones com la Marielle i acompanyar-les sempre. Més enllà de la mort. Perquè sempre hi són.

Més continguts de