Pinta malament

No podem continuar vivint espoliant tot el que ens envolta. El sistema no és sostenible

A l’obra 'Com els grecs' de Steven Berkoff, que encara es pot veure al Teatre Lliure de Barcelona (si és que queden entrades) i que es va estrenar a Londres el 1980, l’autor es carrega quasi tot el que es pot carregar, grecs inclosos. La crítica dels valors d’una societat, que al segle passat ho va fer tan malament com aquest, és demolidora. I necessària. Venim d’on venim i anem fatal segons els dies més negres. L’elenc fa un treball impecable amb un text implacable, que convida a riure ni que sigui per prescripció mèdica. Però el públic no riu amb tragèdies gregues ni britàniques. "I què si tenia amiant al pulmó / i què si tenia pols de carbó a la sang / i què si tenia el cervell intoxicat de plom", diu un pare jubilat que paga un preu molt alt i cobra una pensió molt baixa. Quan es poden utilitzar les mateixes paraules, en el mateix ordre, per descriure una situació 40 anys més tard, no fa gràcia, és veritat. Però, i què, si no fa gràcia? Bé que s’ha de poder riure, dic jo. Que mentre riem, reconeixem la desgràcia.

Quan es poden utilitzar les mateixes paraules, en el mateix ordre, per descriure una situació 40 anys més tard, no fa gràcia, és veritat

Científics de l’ONU conclouen que més d’un milió d’ espècies d’animals i plantes estan en perill d’extinció per culpa de l’ésser humà. L’ésser humà bat rècords. És una espècie destructora. I sí, també hi ha bones persones i mala consciència. Hi ha de tot. Ja fa dies que el panorama és preocupant. Les conclusions d’aquests científics són demolidores i reals, com una obra de teatre. Alerten de la necessitat de canvi, d’una transformació estructural. No podem continuar fent el que estem fent. No podem continuar vivint espoliant tot el que ens envolta. El sistema no és sostenible. Ens calen uns altres fonaments. El que tenim destrueix l’entorn i no ens sosté ni a nosaltres mateixos. De 300 a 400 milions de tones de metalls pesants, dissolvents i substàncies tòxiques s’aboquen a les aigües del món. Cada any. Per no parlar del plàstic, el ritme d’extraccions, la sobreexplotació. No es poden fer recomanacions. S’ha de parlar d’exigència. El futur no és opcional. L’ésser humà és tan neci que es posa en perill a si mateix. "Cada pas que fas podreix el que hi ha a sota / converteix els mars en llacs morts i les collites moren a causa de la pesta que és l’home", diu l’Esfinx abans de morir a mans d’un home. I el sultà de Brunei, fora de l’obra de teatre, encara que dins amb els seus estigmes, anuncia que no lapidarà homosexuals. La crida al boicot als seus hotels de luxe li fa perillar el negoci. El luxe és mantenir els reialmes. I què, si ara no els lapida? Quan la moralitat i la decència pública només es basa en conductes sexuals potser és millor extingir-se i deixar els animals i les plantes en el seu cicle preciós i cruel.

Parlant de reialmes, per fi, com diu la presidenta del Congrés espanyola, Ana Pastor, el rei Felip VI té el seu retrat al Parlament espanyol. Han tret el del seu pare, col·laborador en l’extinció d’espècies animals. El retratista es diu Hernán Cortés. Un amb aquest mateix nom es va encarregar fa segles de canviar ídols mexicans per la Mare de Déu. Tot queda a casa menys els 88.000 euros que ha costat la pintura, que s’ha col·locat en una sala on no hi accedeixen els visitants de la institució. És una llàstima. Perquè sempre ve de gust gaudir dels retrats dels reis. Qui ja no veurà més la Verge és Pitita Ridruejo, una dona que parlava d’aparicions després d’haver-se relacionat amb mig món. Pitita sortia sempre a les revistes del cor que miràvem amb la meva iaia, de qui només en tinc unes quantes fotografies. Cap retrat pictòric ni a preu de saldo. I què, si em dona per riure?