Aquest 8 d’agost ha entrat en vigor la llei europea de llibertat de mitjans (EMFA).
Vivim envoltats de titulars cridaners i promeses d’exclusives que tenen ben poc d’exclusives. Partits polítics, institucions, negoci mediàtic i, en general, qualsevol que tingui mitjans econòmics pot convertir la informació en un espectacle grotesc que prioritza el soroll per damunt del rigor, l’impacte visual per damunt de la profunditat i l’escàndol per damunt dels fets. En aquesta lluita per captar l’atenció, ergo pel poder d’influència i la monetització, s’ha sembrat un terreny fèrtil per a l’obsolescència d’aquests mateixos actors, fins i tot dels honestos: el públic ja no els creu. De fet, està disposat a creure qualsevol cosa abans de deixar-se enganyar. La redignificació del periodisme és una urgència.
La història de la circulació de la informació sempre ha estat teixida amb els fils d’interessos que, més que informar, busquen perpetuar les seves pròpies narratives i preservar la seva hegemonia. En la nostra època, amb nous recursos, seria ingenu creure que no passaria el mateix: el drama (real o simulat) regna i el context i les solucions desapareixen, ofegats en un mar de sensacionalisme.
El periodisme de titulars alarmistes, les promeses polítiques buides i les estratègies corporatives opaques no sols degraden la qualitat del debat públic, sinó que també minen la confiança i destrueixen les possibilitats d’èxit del bon periodisme. En un món on tot és “històric” o “sense precedents”, el públic acaba desenvolupant un escepticisme defensiu: si tot és una emergència, res no ho és. Això no és només un problema d’estil, sinó una crisi que erosiona els fonaments d’una societat que vol ser democràtica. Allò que ens hauria d’unir en solidaritat i acció es converteix en una onada d’esgotament i desconnexió.
Quan arriba una crisi real, aquest model mostra el seu veritable cost. El soroll mediàtic, les promeses polítiques incomplertes i les respostes empresarials interessades contribueixen a crear una desconfiança generalitzada, alimentant per necessitat moviments conspiranoics i intolerants i dificultant la coordinació col·lectiva. En aquests moments l’espectacularització de la informació sota els seus interessos polítics i els seus guanys espuris mostra que n’és d’irresponsable i perillosa.
La solució no passa per culpar internet o la ciutadania, sinó per exigir responsabilitat als grans actors: corporacions mediàtiques, partits polítics, institucions i poders econòmics. Tal com analitzo des de 2018 sota el paraigua de #FakeYou –una investigació per a l’acció estratègica i legislativa–, existeix un camí clar: separar la llibertat d’expressió del negoci de la (des)informació o de la informació institucional, i regular amb severitat aquests darrers sobre la base d’una obligació de verificació i traçabilitat. Això inclou dotar la ciutadania d’eines per auditar l’ecosistema informatiu i de poder.
Per això la llei europea de llibertat de mitjans (EMFA), en vigor des del 8 d’agost, podria i hauria de ser una bona notícia, però finalment ho és només a mitges. La llei busca millorar l’ecosistema mediàtic i enfortir el pluralisme. Finalment, obliga a la transparència en la propietat dels mitjans i amplia les garanties perquè els periodistes puguin protegir les seves fonts.
Però al mateix temps també conté una greu discriminació, una “media exemption” per la qual els mitjans que s’autodeclarin com a tals seran més protegits que altres fonts que poden ser igualment fiables, fins i tot quan s’ha demostrat que els primers han violat alguna norma de les plataformes de publicació. Això no és una bona notícia si realment volem atacar les arrels de la desinformació i contradiu els avenços aconseguits amb la llei europea de serveis digitals de 2024. Independentment del seu bon fer periodístic, qualsevol actor pot autoproclamar-se proveïdor de mitjans i així obtenir privilegis de visibilitat.
La llei es reprendrà a la tardor en el projecte de llei del Congrés espanyol per a la millora de la governança democràtica en serveis digitals i ordenació dels mitjans de comunicació. És crucial que interpel·lem els partits polítics perquè la llei espanyola corregeixi aquests errors.
L’espectacularització de la informació i el soroll disfressat de periodisme no són una simple anècdota: és una estratègia de control que erosiona la nostra capacitat de discernir i actuar. Si volem una societat més justa i democràtica, hem d’exigir a tots els grans actors que serveixin l’interès públic, no les seves agendes particulars. El temps dels focs artificials informatius ha d’arribar a la seva fi. És hora de construir un model que prioritzi els matisos per sobre de l’impacte, l’anàlisi per sobre de l’escàndol i la verificació per sobre de la sospita. Res de nou, ja està inventat; es diu periodisme.
