Els nens robats, una maleïda herència del franquisme
Una de les herències més negres del franquisme, desconeguda fins fa poc, és el robatori sistemàtic de nens per donar-los en adopció a famílies afins al règim. La pràctica la van patir primer els fills de les dones republicanes, les perdedores de la guerra, i es va anar reproduint en diferents hospitals fins a dates més recents, amb la repugnant excusa que el nadó estaria "millor" amb una altra família o per un motiu, encara pitjor: vendre'l.
Ha sigut una història lamentable que ha costat que surti a la llum. Finalment les víctimes han hagut de reclamar cas per cas per mirar de saber la veritat.
Ara una família de Madrid intenta saber si el nen que van enterrar en una tomba d'un cementiri de Barcelona era realment el seu fill o si els van canviar el nadó per donar-lo a un altre parella, com sospiten. És la primera exhumació que es fa a l'Estat i segurament no serà l'última. Però no serà fàcil. Caldrà veure si les restes que queden permeten prendre mostres d'ADN i després comparar-lo amb el de la mare i els germans. Un procés llarg que, tanmateix, no és clar que pugui acabar amb el descobriment dels culpables. En la majoria de casos ha passat molt de temps i és difícil trobar documentació o testimonis, sense oblidar que part dels responsables poden ser morts.
Però per a les víctimes, tant les famílies que van perdre fills com els nens -avui adults- que sospiten que van ser robats, és un procés necessari per recuperar els parents o per poder-los plorar. Una restitució no sols de la memòria històrica, també de la personal.
Només la Fiscalia de Barcelona, una de les més actives de l'Estat, està investigant 104 possibles casos de nens robats. Cada cas és diferent i no es pot assegurar que hi hagués una trama global. Desgraciadament, sembla que va ser pitjor: hi va haver massa gent -metges, infermeres, monges, funcionaris- que van creure que tenien dret a treure el fill a una mare. Una maleïda herència del franquisme.
