És difícil d’acceptar la frustració davant l’espectacle continu de mort i terror a Gaza. Milers de persones moren dia a dia, víctimes de la violència descontrolada del règim israelià de Benjamin Netanyahu. Els crits de desesperació, els bombardejos, els franctiradors que apunten a les cues de la fam, els cossos destruïts per les explosions o convertits en espectres, en fantasmes, per la fam. Les imatges del genocidi es van succeint mentre la comunitat internacional observa impotent, incapaç d'aturar l’horror.
Mentre es massacra la població civil, les paraules de condemna de la comunitat internacional es dilueixen en un procés burocràtic que fa que el veritable horror que es viu a Gaza no assoleixi el pes moral que necessita per posar-hi fi.
Les sancions simbòliques, les condemnes irades i les reunions d’emergència a les Nacions Unides s’acaben reduint a paraules buides, incapaces de frenar el caos i l’impuls destructiu d’un Netanyahu que, des de la seva posició de poder corrupte, simbolitza la impunitat de la guerra sense normes. El dolor de la població civil que mor a Gaza ha esdevingut una mera constatació, una estadística tràgica en un escenari global que no sap com afrontar la tragèdia humanitària en què s’ha convertit aquest conflicte.
Per a molts, els camps de concentració durant l'Holocaust representaven la forma més extrema de deshumanització que la història ha conegut fins ara. Però la seva ombra s'estén fins a l'actualitat.
Primo Levi, que va sobreviure a l'horror d’Auschwitz, va deixar-nos una reflexió que continua sent vàlida: "L’horror és un acte de l’home, no de la naturalesa". De la seva experiència, n'hauríem d’haver après que el mal, la violència i la deshumanització no són forces impersonalitzades que provenen de l’exterior, sinó una creació humana. El mal és pensat, cultivat, alimentat i sovint sistematitzat per individus que, en molts casos, només compleixen ordres, desconnectats del tot de la seva consciència. Així com els nazis van reduir les víctimes a xifres i a processos burocràtics, també veiem com els palestins esdevenen instruments d'una violència estructural que els fa desaparèixer com a individus, com a persones.
Hannah Arendt, al seu llibre Els orígens del totalitarisme, va abordar aquest fenomen a través de la noció de la "banalitat del mal". Va ser a través de l’examen del cas d’Adolf Eichmann, un dels responsables de l'Holocaust, quan va proposar que el mal no sempre es presenta com una figura monstruosa i malèvola. Al contrari, sovint s'amaga en individus "normals", burocràtics, espantats, que només compleixen ordres sense qüestionar la moralitat de les seves accions. Com va escriure Arendt, "la banalitat del mal és el concepte que permet entendre que persones aparentment normals puguin participar en actes terribles". Aquesta reflexió és un advertiment vigent: el mal no sempre és visible com una barbàrie explícita; sovint es dissimula sota la màscara d'una administració imparcial, d'una falsa "seguretat", d’una lluita contra l’antisemitisme.
En aquest context, és essencial recordar que, fins i tot en els moments més cruels de la guerra, hi ha normes. Les convencions de Ginebra, avui ignorades, es van dissenyar precisament per protegir els civils i establir límits a la barbàrie. La protecció dels no combatents, la prohibició d’algunes armes i la creació d’espais humanitaris intenten impedir que la guerra esdevingui una pura destrucció sense control. Però, quan aquestes normes es converteixen en paper mullat, quan la distinció entre combatents i civils desapareix, la guerra esdevé un espai on la deshumanització s’imposa. Gaza és un exemple de la violència indiscriminada, sense restriccions legals ni morals.
La guerra sense normes i sense periodistes invisibilitza les víctimes. Els morts a Gaza no tenen nom, ni professió, ni sexe ni edat. De fet, alguns ni han nascut.
"El que va succeir va ser, en primer lloc, la destrucció de l’esfera d’allò humà", va escriure Arendt, referint-se als processos de deshumanització que caracteritzen els règims totalitaris. En el cas de Gaza, la violència es presenta com una necessitat, una resposta legítima, tot i que les conseqüències sobre les vides humanes siguin terribles. Això és precisament la banalitat del mal: la creença que destruir l'altre, negar-li la humanitat, és una acció necessària i fins i tot justificable.
El repte que ens planteja la història és fer-nos responsables, per primera vegada, d’aquest mal sistemàtic. Els éssers humans tenim el poder de decidir entre la compassió i la indiferència, entre la humanització i la deshumanització. Si el passat ens ensenya alguna cosa, és que el mal no és inevitable, sinó una elecció.
Davant d’això, el nostre deure és recordar, resistir i no caure en la banalitat del mal, en la indiferència còmoda que ens permet seguir amb la nostra vida. Les imatges de la fam i el dolor a Gaza, com els horrors dels camps de concentració, són un crit urgent a la nostra consciència. És hora de despertar-se, de denunciar i d'aturar la deshumanització. Netanyahu necessita el nostre silenci, la nostra indiferència, la nostra putrefacció moral.
