La neu i la promesa de vida
Les fagedes, batudes per les ventades, s’han quedat sense les últimes fulles que encara retenien i que ara encatifen els camins d’un amable marró clar. Encara falten quinze dies perquè entri l’hivern astronòmic i les carenes nevades del Pedraforca i el cim cobert de neu del Canigó són visibles des de cent quilòmetres de distància, ben bé. Des de la llunyania, el que apareix sobtadament davant dels ulls així que es guanya alçada, a la sortida d’un revolt o en superar un modest collet, no és només un paisatge subratllat de blanc amb traç gruixut, sinó un panorama que transforma l’horitzó en una visió abundant, opulenta i rica, més pròpia de les latituds benestants del nord enllà, d’una generositat que asserena l’ànim, ara que la serenitat i la riquesa natural van tan escasses perquè són massa els paisatges i les pantalles que transmeten neguit i destrucció a tothora.
Veure un decorat tan monumental totalment emblanquinat és tranquil·litzador, és com si les nevades d’aquests dies haguessin tingut la capacitat de corregir i endreçar en l‘ordre correcte les prioritats de la nostra existència des de la base, és a dir, des de l’aigua. La neu anuncia, amb un blanc tan escandalós com silenciós, que si continua nevant no ens ha de faltar de res en els pròxims mesos, com si la natura s’hagués preocupat de fer, amb l’anticipació que tan sovint li manca a l’activitat humana, l’encàrrec de reserves necessàries per quan tornem a quedar ofegats per aquella calor que ja comencem a témer perquè sabem que tornarà, cada estiu, corregida i augmentada.
