Publicitat
Publicitat

Kohl, Mitterrand, Craxi... Pujol

Què passarà amb Jordi Pujol? ¿Serem capaços de distingir entre la seva acció política i les seves malifetes?

Ha mort, fa poc, Helmut Kohl. “ Un gigante” ( El Mundo). “ Un europeista en estado puro”, “ El canciller de la unidad y la libertad europeas, el político del salto hacia delante europeo a partir de la unificación alemana” ( El País).

Emmanuel Macron: “Amb Helmut Kohl perdem un gran europeu”. “Un lideratge visionari” (Bill Clinton). “Figura clau en el procés europeu i en la reunificació del seu país” (Mariano Rajoy). Si busquem a l’hemeroteca (maleïda!), podem trobar una infinitat de mostres de veritable estima pel polític alemany, des de presidents de govern fins a presidents d’escala de veïns. Tots d’acord, esquerra i dreta. Helmuth Kohl ha estat una figura cabdal de la història recent. Ningú no es recorda, però, dels maldecaps que va provocar la seva dimissió com a president d’honor del partit CDU per l’origen d’uns diners dubtosos. Es tractava d’uns fons il·legals de la CDU provinents de l’empresa pública Elf Aquitaine per a la compra de l’empresa petroquímica Leuna. Uns 80 (o 130, segons altres fonts) milions d’euros, sembla, i directament autoritzats per François Mitterrand, president d’una França que desitjava un veí alemany europeista i amic com Helmut Kohl. I recordem que ens hem de situar en els anys de la reunificació alemanya, cosa que provocava forts recels arreu, de manera molt particular a Itàlia (Andreotti in primis ). Kohl es va aprofitar de part d’aquests fons per finançar les seves campanyes electorals dels anys 90 i mai no va arribar a confessar el nom dels seus donants, escudant-se en la paraula d’honor que havia donat.

És meravellós veure com, en aquest cas, l’opinió pública s’ha oblidat totalment dels problemes legals lligats al polític i al finançament il·legal de la CDU (una sigla que recorda una mica CiU, oi?). Kohl, a ulls de tothom, està net com una patena, i ningú no gosa criticar-lo. Més ben dit: si algú ho fa, és capaç de separar els mèrits polítics del dirigent del calvari legal, comissió d’investigació del Bundestag inclosa, que, com he dit, li va costar la presidència del partit l’any 2000 i va donar ales a Angela Merkel.

¿Ens hem empassat pactes i pactes i peixos al cove només per protegir els negocis de la família Pujol?

Un altre nom aquí esmentat, François Mitterrand, és també pràcticament immune a qualsevol crítica, a causa del seu carisma i la seva trajectòria. Ningú no parla de l’obscura col·laboració amb el règim de Vichy. O dels finançaments il·legals del partit. O del seu fill Jean-Cristophe i el tràfic d’armes amb Angola. O de l’escàndol de la bomba al vaixell de Greenpeace Rainbow Warrior. Mitterrand és recordat com un gran home i polític, un home “bo” que va fer-ho tot per França i Europa.

Diferent ha estat el destí de Bettino Craxi, un dels homes forts a Itàlia durant els anys 80, fins a la seva caiguda en desgràcia a causa de l’operació Mani Pulite (¿hi havia la CIA al darrere?). Exiliat voluntàriament a Tunísia, hi va morir l’any 2000. Un president del Consiglio que va aconseguir fer entrar Itàlia al G-7, un president amb una política internacional pròpia, amb un gran protagonisme en l’àrea mediterrània, fins i tot en contra dels Estats Units, com demostra el conflicte de Sigonella, la base militar a Sicília. Els militars italians es van encarar amb armes a la mà als de la Delta Force americana per impedir que s’emportessin Abu Abbas, el responsable de la mediació que va permetre alliberar el creuer Achille Lauro, gràcies a un acord gestionat pel mateix Craxi i Andreotti. El president que va veure un creixement important de l’economia italiana i del made in Italy a tot el món. Resultat? Zero. Ara mateix el seu nom està esborrat del panorama polític i poca gent s’atreveix a reconèixer les seves evidents virtuts d’estadista. Un destí cruel.

Ara arriba la gran pregunta: què passarà amb Jordi Pujol? ¿Continuarem traient de forma maníaca les infinites plaques commemoratives que recorden inauguracions de pavellons i tota mena d’equipaments, com està passant a Manresa? ¿Seguirem endavant amb aquesta damnatio memoriae que ens hem imposat? ¿Serem capaços de distingir entre la seva acció política i les seves malifetes? ¿Donarem més importància a la “mare superiora” o als seus 23 anys de govern? 23 anys que, d’una manera o altra, han contribuït a formar una Catalunya pròspera i pacífica.

Quedarà sempre el dubte: ¿la seva estratègia de govern ha estat condicionada per la part fosca del personatge?, ¿ens hem empassat pactes i pactes i peixos al cove només per protegir els negocis de la seva família? Sempre podrem citar, amb elegància, Alessandro Manzoni i l’oda a Napoleó en ocasió de la seva mort, el 5 de maig de 1821: “¿Va ser veritable glòria? A la posteritat correspon l’àrdua sentència”.

Riure, malgrat tot

Més continguts de

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT