La nit de la Callas al Liceu (1959)
Peces històriques
PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSD’Andreu-Avel·lí Artís, ‘Sempronio’ (Barcelona, 1908 - Sitges, 2006) a 'Destino' (9-V-1959). Traducció pròpia. Una mostra del model genuí de crònica d’aquell periodista: concisa, fluida, viscuda, farcida de frases textuals d’interlocutors casuals o sentides en converses alienes. El passat 2 de desembre va ser el centenari del naixement de Maria Callas (Nova York, 1923 - París, 1977), soprano d’ascendència grega, eminent en el cant i a l’escena.
Maria Meneghini Callas va arribar de Madrid indignada. De l’avió en el qual havia viatjat, va comentar: —Horrible!— Aquells que la van rebre es van sorprendre que hagués vingut en un bimotor. —Què podia fer, si no hi havia un altre avió! —va replicar la diva. Segon motiu de lamentació: el concert ofert a la “villa”. S’havien filtrat a Barcelona notícies que una part del públic madrileny l’havia xiuxiuejat. Ella atribuïa les protestes al clima de nerviositat creat a la sala al començar la funció amb mitja hora de retard. —Em donaven la culpa a mi, quan jo ja estava a punt a l’hora assenyalada i vaig haver d’esperar al camerino... Un altre motiu de queixa: aquell camerino. Sembla que en el teatre de la Zarzuela li van designar com a camerino una mena de despatx on, per acabar de fer el pes, sense demanar permís, entraven sovint senyors desconeguts que penjaven el barret a les perxes... Si més no, és la idea que d’aquell lloc s’ha fet la Callas. I tercera part: la pols vetusta d’anys, la pols que omple l’escenari de la Zarzuela. La Callas duia per a les seves actuacions un vestit blanc. Però, després del seu pas per l’escenari de la Zarzuela, el vestit es va tornar negre. Impossible de portar-lo a Barcelona. L’empresa del Liceu va sagnar-se en salut. El camerino habitualment ocupat per les sopranos va ser especialment moblat i decorat per a la Callas. Va arribar el camió d’un magatzem de mobles per a cinematografia i en un tres i no res va deixar el vestidor, sempre ingrat en els teatres, convertit en un salonet de somni. —Sembla que representarem Manon —va opinar un tramoista. Tanmateix, un es pregunta per què vol la Callas el camerino quan es tracta d’un concert. Dotze hores abans de l’actuació va anar per primer cop al Liceu i no va passar pel despatx de l’empresa. —Vol veure vostè l’escenari? —li van dir. —No, gràcies—. Semblava tenir cert interès en els focus que a la nit il·luminarien la seva figura. I va reclamar unes variacions, justificades, va dir, pel vestit que es posaria. Una hora abans de la funció es va dirigir al teatre ja vestida i maquillada. La sortida del Ritz va ser una mica laboriosa pel fet que primer va pujar al cotxe, i després un secretari li va pujar la cua del vestit. Vull dir que la va ajudar a arranjar a l’interior de l’automòbil els baixos del vestit, acampanats i pel que es veia molt rígids. A l’arribar al Liceu va treure el cap a la sala, naturalment encara buida, i va fer notar que no li agradava l’olor. Immediatament van procedir a injectar perfum a l’aire. [...] Dir que el Liceu va presentar l’aspecte de les grans solemnitats seria recórrer al tòpic. —Tingui vostè present que els propietaris només han pagat cent cinquanta pessetes. Mai la Callas no ha estat escoltada a un preu tan baix —em comenta un element de la casa. [...] Va agradar la Callas? Això són figues d’un altre paner. Si jutgem pels aplaudiments, l’èxit va ser calorós. Però els liceistes saben mesurar la temperatura de les ovacions. Essent efusives les que premiaren la Callas, mai no van ser “arrencades” ni incontenibles. —És freda —deien alguns. —El programa ha estat mal elegit —deien altres. —Aquesta dona és una actriu extraordinària i cal veure-la representant una òpera sencera —deien uns que presumien d’haver-la escoltat a l’estranger. A aquest se’ls replicava que potser seria inoportú anar amb un recital de sis àries a un teatre com el Liceu on cada any hi ha temporada d’òpera amb participació de grans cantants. [...]
