Nit de desembre als tròpics (1925)
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe la crònica de Carner (Barcelona, 1884 - Brusel·les, 1970) a La Veu de Catalunya (13-I-1925). En un article integrat en el volum Vigència de Josep Carner, que acaba de sortir (Edicions de la Revista de Catalunya), el professor Josep M. Figueres revela que aquesta és una de les peces que Carner publicava també a Diario de Costa Rica quan hi exercia de cònsol.
Si us he de dir la veritat, a mi la selva verge m’embafa. És massa persistentment espatarrant. Siguem com siguem Pompeu Fabra i jo en la qüestió de les llaminadures, el que és en l’ordre de la naturalesa jo no simpatitzo pas amb aquell esquimal que responia a un missioner danès qui el prevenia contra els efectes funestos del vi: -No, si a mi no m’agrada el vi: el que m’agrada és embriagar-me.-Un faig en un carena del Montseny, un pi en un esquei de la Costa Brava, fan més per a mi que no pas la inexplicable confusió de cedres, caobos, lianes, orquídies i herbotes. Un cedre m’agrada més en un jardí, una liana en una il·lustració d’una novel·la de Jules Verne, una orquídia en una cambreta graciosa de París. Un tou multiforme de vegetació pot ésser una cosa colpidora quan el veieu emmarcat grandiosament per muntanyes i mar, i així comprenc l’entusiasme de Humboldt davant la vall de l’Orotava abans que aqueix indret fes el posat que té ara, ple de bananes, això és, el d’un extraordinari camp de cols. Però quan heu de travessar un desgavell de vegetació, la sensació que us domina és la de l’entrebanc, i la impressió de magnificència l’elaboreu sobretot en acabat, quan en una barraca, a l’hora de dinar, un negre us serveix un plat de mongetes negres (frijoles ), i un dolç de coco d’una color mestissa. Cansat com esteu d’haver hagut d’obrir-vos pas a cops de matxet; picat per un cert nombre de bestioles; empastifat d’una suor encastadissa i fastiguejat delszopilotes que davallen a les carronyes, o de la ganyota immunda de les iguanes; sentint potser en el vostre peu la pruïja de la nigua, no teniu més remei, per a reconciliar-vos amb la vostra dignitat, que fer-vos, en aquell indret inconfortable, una ànima chateaubriandesca. Però si la selva verge no m’acaba de convèncer, massa semblant a certes enamorades que es precipiten sobre un hom plenes de plomes, de pells, de perfums, de penjarelles, de pintaments, i us matxuquen i us ofeguen en una abraçada sense saviesa, hi ha en els tròpics una cosa absolutament nova, i tota ella perfecte prodigi, sense defalliment ni decepció: el cel. Una d’aquestes nits de desembre -per no citar sinó un cas- vaig sortir de casa amb un fibló d’enyorança del nostre ambient tradicional nadalenc. La gebre, les cançons, les bufandes, els galzerans, totes aquelles coses. (En els tròpics res no respon a les vostres idees familiars. Hi ha països dels tròpics, possiblement, on els metges són antics paletes, o bé hom transporta la correspondència dins gàbies de canari. El Nadal, aquí, és un temps de polsegueres: hom dóna uns quants balls de disfresses, i, en l’endemig, hom prepara les maletes o els coves per anar als banys de mar.) [...]
