Si no actuem ara, els aldarulls de França arribaran aquí
Amb les algarades de juliol a Nanterre protagonitzades per joves i adolescents en protesta per la mort d’un noi d’origen algerià s’ha tornat a projectar l’ombra de si una situació semblant podria acabar passant a Catalunya. La por és que aquest esclat s’hagi produït per la combinació explosiva de la pobresa imperant en els barris marginals amb majoria d’immigrats i la desigualtat entre els descendents dels immigrats i la població autòctona.
Els primers resultats del Cens de 2021 i de l’Encuesta de Características Esenciales de la Población y las Viviendas de l’INE (ECEPOV), ens donen l’oportunitat de fer una pinzellada sobre el nombre i les característiques dels descendents de la immigració internacional a Catalunya. Són 558.880 persones, el 56,8% amb tots dos progenitors nascuts a l’estranger, i el 43,2% restant amb un progenitor nascut a Espanya i un altre a l’estranger. D’aquesta població, 389.429 eren menors de 18 anys i representaven el 28,7% del total d’aquesta franja d’edat. I encara, entre els menors d’edat, podríem afegir-hi els 107.688 nascuts a l’estranger que han arribat acompanyant els seus progenitors o en processos de reagrupació familiar. Així, fins al 35,8% dels menors de 18 anys residents a Catalunya són descendents d’immigrats o ells mateixos han realitzat un procés migratori.
Els menors descendents d’immigrats es concentren en àrees desafavorides i viuen amb famílies que de mitjana es troben en condicions socioeconòmiques més precàries que els menors en famílies formades per autòctons. Així, segons dades de l’EPA per al 2022, en un 2,3% de les llars d’espanyols on vivien menors de 16 anys tots els membres en edat activa es trobaven en atur, mentre que aquest percentatge augmentava fins al 6,5% de les llars formades per oriünds d’altres països. Els contrastos per origen eren remarcables, amb un màxim per a l’11,8% de les llars formades per africans i un mínim de l’1,5% per a membres de la UE. Es podria esperar que per a aquells arribats com a menors i aquells nascuts a Espanya les diferències amb els autòctons esdevinguessin mínimes, si no nul·les. Més enllà dels índexs de pobresa inicials, l’escola i la inserció laboral haurien d’actuar com a pedra de toc de la integració social. Idealment, l’escola pública està pensada com una institució correctora de les desigualtats i la inserció laboral s’hauria de donar comptant amb les mateixes oportunitats.
Doncs bé, si mirem les dades d’atur a l’ECEPOV dels joves entre 25 i 34 anys el 2021, les diferències segons l’origen seguien essent més que notables: si els joves immigrats patien un atur del 24,3%, 10 punts percentuals per sobre dels joves autòctons, que registraven el 14,3%, entre els descendents d’immigrats nascuts a Espanya l’atur encara es mantenia en el 19,3%, amb notables diferències segons l’origen dels progenitors, amb un màxim que supera el 50% per als descendents de població africana. Les dades a la mateixa edat sobre els estudis superiors realitzats també enregistraven una cridanera disparitat: gairebé la meitat del jovent autòcton, el 49,2%, havien cursat estudis superiors, 20 punts percentuals per sobre dels coetanis immigrats, que tenien el 29,4% en aquesta situació. Els joves descendents d’immigrats nascuts a Espanya assolien un 44,9%, amb una substancial distància quan un dels progenitors era nascut a Espanya o ho eren tots dos (47,6% per 37,0%). Per lloc de naixement, la forquilla s’amplia de forma significativa, amb descendents d’ambdós progenitors africans o asiàtics en valors per sota del 20%, valors que, en canvi, són superiors als dels autòctons si ambdós progenitors són d’origen europeu.
Les pautes desiguals, tant en inserció laboral com en nivell d’estudis superiors dels joves descendents d’immigrats –encara que hagin nascut a Espanya–, respecte dels descendents d’autòctons, semblen indicar que ens movem en un model d’integració segmentada, és a dir, en què l’origen resulta determinant per a les seves oportunitats d’inserció laboral i amb aquesta de millora social. A manca d’una anàlisi més aprofundida i amb les prevencions que calgui tractar la nova enquesta, la bretxa entre els descendents dels immigrats africans i part de la població asiàtica i la resta ens fa témer que l’estratificació social a Catalunya es correspongui amb els prejudicis sobre l’origen etnocultural de la població.
No sabem la forma que adoptarà, si ens esclata davant dels nassos, la bombolla de la desigualtat que s’està formant en haver condemnat els descendents de la immigració a la integració segmentada. El que no podem negligir és que, si no actuem ara, de res servirà lamentar-se com és possible que ens hagi pogut passar a nosaltres.
