No hi ha alto el foc a Cisjordània

El 10 d’octubre, el mateix dia que va entrar en vigor l’alto el foc a Gaza, un grup de palestins del poblet cisjordà de Beita començaven a collir olives quan els van agredir un grup d’israelians. Vint palestins van resultar ferits, entre ells dos homes grans; un home va ser hospitalitzat per ferida de bala. Al cap de nou dies un periodista nord-americà va filmar un colon israelià emmascarat apallissant una palestina de 53 anys en un altre poblet, Turmus Ayya. La dona va quedar inconscient. En un vídeo del 25 d’octubre es veia un colon i uns soldats agredint un palestí de 65 anys davant de la seva família a Nahalin, a prop de Betlem. El 8 de novembre van tornar a atacar els recol·lectors palestins de Beita. Els activistes israelians que s’hi van unir per protegir-los amb la seva presència també van ser agredits; entre ells hi havia el director d’una escola de belles arts de 77 anys, que va acabar amb la mandíbula i el pòmul fracturats. Dos empleats de Reuters van resultar ferits en l’incident.

Només han detingut una petita part dels agressors. Segons les Nacions Unides, aquest mes d’octubre, en plena temporada de la collita d’olives a Cisjordània, es va registrar el nombre més elevat d’atacs protagonitzats per colons a la zona des que, el 2006, es van començar a documentar. S’hi van comptabilitzar més de 260 atacs, una mitjana de vuit al dia.

Hi ha hagut, doncs, una escalada de la violència força greu, però no és un fenomen nou ni aïllat. Des de l’atac del 7 d’octubre del 2023, l’exèrcit i els colons israelians han matat més de 1.000 palestins a Cisjordània; un de cada cinc morts era una criatura. Més de 3.000 palestins afirmen que, durant aquest mateix període, han hagut d’abandonar la casa i les terres, sobretot a causa de la violència dels colons israelians. Es calcula que 40.000 palestins més s’han vist desplaçats al nord de Cisjordània per les operacions de l’exèrcit israelià. Aquests últims dos anys Israel ha erigit a tot Cisjordània gairebé mil barreres i punts de control improvisats, amb les limitacions que això comporta per a la capacitat dels palestins per moure’s i treballar lliurement.

Tot plegat forma part del programa explícit del govern israelià per ampliar i intensificar el control de Cisjordània. Hi ha membres de la coalició del primer ministre Benjamin Netanyahu que estan fermament decidits a annexionar-se formalment Cisjordània per impedir la creació d’un estat palestí. (El mateix Netanyahu dona respostes evasives sobre aquest tema.)

La majoria d’israelians no pensen gairebé mai en Cisjordània. Molts no són conscients de la violència ni dels desplaçaments que pateixen diàriament els palestins i, com passa amb la cobertura de la guerra a Gaza, els principals mitjans de comunicació israelians poques vegades ensenyen la realitat sobre el terreny. I si ho fan, la presenten com una excepció, per bé que indubtablement és la política habitual. El mapa que els israelians veuen a la previsió meteorològica de les notícies del vespre, i el que es fa servir a la majoria d’aules, mostra el que es coneix com a Gran Israel, un territori que s’estén des del Mediterrani fins al Jordà. No hi apareix la demarcació de les fronteres anteriors al 1967, l’anomenada Línia Verda que separava Israel i els territoris palestins. Encara que l’exèrcit israelià ocupi Cisjordània des del 1967, el terme ocupació apareix molt poques vegades als mitjans de comunicació israelians o al discurs públic.

Per a la gran majoria de jueus israelians, Israel i els territoris ocupats són cada cop més una unitat geogràfica indivisible. Aquest canvi s’ha produït en els últims 25 anys, després del fracàs dels acords de pau d’Oslo, la segona intifada, la pràctica desaparició del moviment pacifista israelià i, per tant, l’extinció de l’esperança, acariciada durant molt de temps, d’arribar a uns acords de pau a canvi de territoris i la solució dels dos estats. La institucionalització, per part de l’estat, de mecanismes per controlar les terres, els recursos i la població de l’altra banda de la Línia Verda és només un dels elements amb què Israel ja s’ha annexionat, de facto, aquest territori.

Aquest procés d’annexió de sotamà es va accelerar fa tres anys, quan Bezalel Smotrich, ideòleg messiànic dels colons, va aconseguir que, en el context de l’acord de coalició del seu partit amb Netanyahu, li assignessin el paper de governador de facto de Cisjordània.

En només tres anys Smotrich s’ha apropiat de gairebé tantes hectàrees com les que va confiscar Israel en les tres dècades posteriors als Acords d’Oslo. Va pressionar les autoritats israelianes perquè permetessin construir en una part de Cisjordània coneguda com a E1, una zona a l’est de Jerusalem que, segons advertien totes les administracions nord-americanes anteriors, no s’ha de tocar perquè construir-hi assentaments jueus dividiria en dues parts Cisjordània i faria encara més difícil imaginar la contigüitat territorial palestina.

Però el pla més ambiciós de Smotrich ha sigut potser el de canviar el procediment administratiu per registrar la propietat de les terres de la Zona C de Cisjordània, que ocupa el 60% del territori i que ha estat sota control exclusiu israelià des dels Acords d’Oslo. La normativa actual imposa als palestins de Cisjordània unes proves molt més estrictes per demostrar la propietat de les terres, i això fa que al govern israelià encara li resulti més fàcil apropiar-se’n. Aquesta transferència de propietat, un cop feta, és gairebé impossible de revertir per als palestins.

Per això, quan el president Trump diu que l’annexió està descartada, no vol dir gran cosa. El 2020, quan Israel va signar els Acords d’Abraham, el pacte de no annexionar-se formalment Cisjordània es va fer servir com a moneda de canvi a la taula de negociació. Per molt que Israel torni a prometre a la comunitat internacional que no s’annexionarà formalment Cisjordània, el fet és que ja ha transformat visiblement aquest territori. Ara s’hi veuen molt pocs pastors, agricultors i famílies palestines fent pícnic, una imatge que abans era habitual al paisatge pastoral de la vall del Jordà i les zones entre Jerusalem i Jericó. És més normal veure-hi grupets de colons israelians armats que vigilen com pasturen les ovelles.

És fonamental que la comunitat internacional doni prioritat al manteniment de l’alto el foc a Gaza, però Cisjordània no ha de quedar al marge d’aquest objectiu. Reconèixer l’estat palestí, com fa poc han fet més aliats occidentals d’Israel, i reafirmar la necessitat imperiosa de trobar un camí que porti a l’estat palestí són passos importants, però no tenen cap mena d’impacte real.

Una política nord-americana, europea o àrab que rebutgi l’annexió formal però no faci res per aturar l’annexió de facto serà interpretada per Israel com una invitació a mantenir aquesta política a un ritme accelerat. Israel ha fet que la vida a Cisjordània sigui cada cop més insuportable per als aproximadament tres milions de palestins que hi viuen. Aquestes condicions són catastròfiques per als palestins i perilloses per a Israel.

Si els palestins creuen que no tenen cap perspectiva de llibertat o autodeterminació, la seva desesperació i frustració no faran sinó créixer, alhora que també s’intensificarà l’impuls d’Israel d’imposar mesures de seguretat cada cop més repressives. Potser això portarà els palestins a continuar suportant amb resignació, si més no durant un temps, el seu destí, o els podria empènyer a abandonar Cisjordània si tenen els mitjans necessaris. El més probable, però, és que al final tot plegat desemboqui –com va passar el 7 d’octubre– en una explosió de violència que donaria a Israel un pretext per fer a Cisjordània el que ha fet a Gaza.

Copyright The New York Times