“No es tan fiero...” (1915)
Peces històriques
Tal dia com avui de fa cent-deu anys, La Veu de Catalunya (11-XII-1915) reproduïa aquest article del seu col·laborador Albert Llanas (Barcelona, 1841 - 1915), mort el dia abans. Comediògraf d’embolics de família, Llanas també era famós pels seus aforismes obvis, arrelats en la conversa ordinària catalana. Els seus articles a la premsa satírica eren d’un estil col·loquial i d’un humor costumista, vist llavors com a modern, que va influir en autors posteriors com Àngel Ferran i Francesc Trabal.
Fa un grapat d’anys que en una reunió d’homes sols tots es desfeien contra les dones; i quan varen estar llestos, també es varen desfer contra els homes. Si no m’hi fico jo, no quedava en el món ni un home que no fos lladre, ni una dona que no fos cap verd. L’argument que em va donar la victòria contra aquells malparlats, va ser aquest: “Si el món fos com vostès diuen, per força hi hauria un daltabaix, perquè de lo que en diuen família no se’n parlaria mai més. ¿Saben, senyors, de què ve que alguns creguin lo mateix que vostès creuen? Ve d’aquests homes i aquestes dones que Déu envia al món perquè hi hagi de tot, i que mouen una saragata que sembla que siguin molts i molts més dels que són. Una dona de cap verd mou més soroll que mil de les altres. L’escàndol és el vernís del vici! I per apagar aquest soroll, les dones honrades no hi poden fer res: no poden pas pregonar la seva honradesa a so de trompeta. Així com l’escàndol és el vernís del vici, el vernís de la virtut és la modèstia!”. Aquella nit ¡que és cas de dormir!: rumia que rumiaràs, no vaig aclucar els ulls ni poc ni molt, però em vaig llevar amb el pla d’escriure una comèdia. Problema: que si el món està perdut o no ho està. Per pledejar hem de menester advocat, defensor i fiscal acusador. L’advocat [Manuel] serà un senyor casat, ben casat, amb una senyora de bé, molt de bé [Angeleta]. El fiscal [Ramon], un solteró, escamat, que s’ho creu això que els homes i les dones són això i són allò. La senyora de l’advocat pensa com ell. La germana de la senyora pensa al revés. ¡Que també siguin a la trama l’advocat i el fiscal! ¡Ja està dit! El fiscal, que pensa mal de tothom, també pensa mal de la seva cunyada. Es necessita un altre personatge: el cosí de la dona, que serà un bon noi, a carta cabal; el farem pintor, li farem tenir un gran “succés” a París, el faré marxar cap allí en el segon acte, i així en el tercer no em farà nosa. Al fiscal el faré enamorar de la seva cunyada, que pensa com ell, i faré que ella també se n’enamori. El tal fiscal en el primer acte tindrà sospites de la seva cunyada, ho dirà d’una manera feréstega al seu germà; li faré dir allò: “Todo Madrid lo sabe menos él”. Al tercer acte, el fiscal es convencerà de la innocència de la seva cunyada i de l’honradesa del cosí; tot això li farà fer el canvi d’idees, li faré decidir el casament amb la germana de la cunyada i tutti contenti i teló. He fet que el fiscal es digui Ramon, per força, perquè un dels quatre versets del final ha de dir: “No es tan fiero el león”. Sí senyor: que es digui Ramon i així la comèdia acabarà dient: “Ara ja sap en Ramon / i ho sap bé i de bona tinta, / que no es tan fiero el león / como la gente lo pinta”. (P. D. És clar que en dir “No es tan fiero...” havia posat en boca de don Manuel tot allò que jo vaig dir als malparlats que sostenien que d’homes de bé i de dones honrades ja se n'havia perdut la mena).
