Una amiga m’explica que avui ha pogut anar a treballar perquè ahir va comprar un bitllet d’AVE i ha dormit a casa la mare. I encara sort. Però no sap quant de temps haurà de fer el mateix. Perquè ningú no ho diu. El que és segur és que no li sortirà a compte treballar si ha d’anar pagant bitllets d’alta velocitat per fer un trajecte que hauria de poder fer amb un tren de Rodalies. Aquest és un exemple. Però n’hi ha centenars de semblants i de molt més greus. Perquè el problema és que, molt abans que hi hagués els accidents que hi ha hagut recentment, ella, com tanta altra gent que es mou pel país amb aquests trens de la Renfe, viu en un estat permanent d’incògnita. I d’angoixa. Perquè ara la gota ha fet vessar el got, però els usuaris fa anys que viuen amb el got vessat i ningú no els dona cap solució. De la seva mobilitat en depèn la feina, la seva manera de guanyar-se les garrofes amb què viuen. O sobreviuen. També en depenen les visites als hospitals i les visites a qui els doni la gana. Només ens falta donar permís perquè la gent es pugui moure en funció de l’objectiu del moviment.
Cap persona que es pugui permetre una altra cosa tria Rodalies per moure’s per Catalunya. No és un caprici. És una necessitat i és un dret. Un dret que ara mateix està aturat en una estació indefinidament. El que Catalunya està vivint aquests dies respon a una deixadesa de funcions de la qual en són responsables el govern espanyol i el govern català, que no són capaços de resoldre la manca de mobilitat de milers de persones ni de solucionar un malson que porta anys afectant els treballadors i treballadores d’aquest país. Perdó. Quan dic que no en són capaços vull dir que no els dona la gana. Perquè la solució passa per la voluntat i per posar-hi recursos. Tenim els diners, però no tenim els trens en condicions. Tenim a tothom emprenyat i van passant les hores, els dies, els mesos, els anys. No hi ha dret.
Quan hi ha vaga de treballadors del sector dels mitjans de transport, qui més hi perd són la resta de treballadors. Clarament. Per això és difícil que socialment es generi una empatia cap a aquests treballadors, a qui fàcilment es titlla d’insolidaris. Aquest és un altre problema, i això tampoc no s’ha resolt. Més caos al caos. I la sensació que qui ha de pagar els plats trencats no només no paga els plats sinó que s’està fotent les botes a El Ventorro de torn. Tothom ha de fer l’esforç de posar-se al costat dels altres, però quan el problema és endèmic, la desesperació també ho és, i la ciutadania de Catalunya ja n’està farta. Encara que també em sorprèn la serenitat amb què, externament, la majoria manifesten la seva indignació. Fa por pensar que estem resignats a les incompetències. Fa por pensar com l’esgotament pot arribar a frenar la capacitat de protesta.
Però les persones prou feina tenen, i la que tenen depèn de trens que no passen. Els partits polítics, en canvi, ara tenen feina, moltíssima. No per arribar als seus escons en tren, sinó perquè les desgràcies són oportunitats.
Apareixen tants salvadors de la pàtria que ens fan passar vergonya. Entre altres coses perquè la pàtria no li importa a ningú. El que importa és que la gent perdi la memòria i es recordi que el més important és salvar els seus propis vagons. Sort que encara ens queden les persones que, enmig d’aquest desgovern, obren les portes de casa seva i acullen els ferits. Perquè, ara mateix, de ferits ho estem tots. I moltes portes continuen tancades.
