18/05/2021

No hi ha vacuna contra l’emergència climàtica

3 min
Residus de plàstic a una platja de Panamà.

“Cap problema pot ser resolt des del mateix nivell de consciència que l’ha generat”
Albert Einstein

La irrupció del covid-19 ha suposat un sotrac per al conjunt de les nostres societats occidentals i un repte polític i sanitari colossal. No obstant, després d’un any de crisi sanitària, ens cal començar a aixecar la mirada més enllà de l’estat d’emergència que avui concentra la major part de la cobertura mediàtica. La gravetat i la determinació amb què estem afrontant els símptomes de la pandèmia contrasten, paradoxalment, amb la inacció i la desídia amb què no estem afrontant les seves causes més profundes. Les mateixes que han provocat, segons els científics, l’onada de noves epidèmies zoonòtiques d’aquestes darreres dècades com ho és l’actual SARS-CoV-2: desforestació, minva d’espais de vida salvatge, escalfament global, etc. 

La falta de determinació per afrontar de soca-rel la crisi ecològica planetària ens interpel·la a tots però, molt especialment, als que avui governen la política i l’economia. L’emergència climàtica no és sinó la punta de l’iceberg d’una profunda crisi de civilització i, en particular, del nostre model actual de turbocapitalisme. No podem aïllar aquest fenomen d’una crisi sistèmica que té moltes derivades, com ara les desigualtats i els conflictes mundials, la pèrdua de biodiversitat, la contaminació de l’aire que respirem, les patologies derivades de la desnaturalització de les nostres vides, l’esgotament dels recursos naturals —especialment dels combustibles fòssils que són la sang de les nostres economies—, l’endeutament insostenible dels països o la proliferació de noves pandèmies.

Avui, malgrat les cimeres pel clima, els compromisos per reduir emissions o les grans proclames sobre un futur verd i sostenible que prediquen institucions i grans empreses, constatem que, lluny d’una transformació real, el nostre sistema està accelerant la seva fugida endavant cap a formes cada cop més extractivistes, financiaritzades i autoritàries sota el fals miratge de la transició tecnològica i digital, cosa que genera una concentració més gran de poder i més desigualtats socials, i agreuja una devastació ambiental que ens podria abocar al col·lapse sistèmic.

La superposició de crisis (sanitària, econòmica i ecològica), aquestes “tres onades en una” de les quals parlava l’editorial d’aquest diari fa uns mesos (17/10/2020) , prefiguren l’emergència d’una crisi de valors i de la manera com ens mirem el món i concebem la nostra vida en societat. Per fer front a aquest conjunt de crisis estem obligats a desconstruir i a transformar bona part dels fonaments ideològics i culturals que regeixen les nostres societats contemporànies. Conceptes com progrés, benestar, creixement econòmic, globalització, ciència o tecnologia necessiten urgentment una profunda revisió i resulta imperatiu promoure un nou imaginari.

L’emergència climàtica no és un error del sistema sinó la seva conseqüència. I la mitigació dels seus efectes passa inevitablement per la relocalització de l’economia, la recuperació pública de sectors estratègics i el decreixement en l’ús dels recursos energètics i materials. Això implica una revolució política, social i de la manera com els humans habitem el planeta Terra. Necessitem deixar d’alimentar un sistema tòxic i disfuncional i començar a regenerar el medi natural que sustenta la vida: salvaguardar la base de la nostra piràmide ecològica en lloc del seu vèrtex circumstancial.

Amb l’emergència planetària també estan emergint noves narratives filles de la tradició ecologista i d’una concepció més sistèmica i holística de la vida i de la realitat. Noves formes de pensar i de sentir que arrelen en les velles tradicions i cultures que encara veneren la terra i els cicles de la natura i que prediquen un canvi de paradigma. 

Els darrers anys han sorgit arreu nous moviments de lluita contra l’emergència climàtica que convergeixen amb les lluites dels moviments anticapitalistes, ecologistes, feministes o antiracistes. Moviments socials que són conscients que els governants no mouran fitxa si no hi ha una pressió efectiva i cada cop més contundent als carrers. A Catalunya nombrosos col·lectius s’estan organitzant sota la Xarxa per la Justícia Climàtica.

No hi ha cap vacuna que pugui resoldre la nostra crisi de civilització. La solució no la trobarem pas a Mart ni en cap dels miraculosos prodigis que ens anuncien els taumaturgs insignes de les grans multinacionals fòssils, financeres o tecnològiques. Per rescatar la humanitat i recuperar la sostenibilitat perduda caldrà capgirar-ho pràcticament tot. Si no ho fem nosaltres de forma conscient ho farà, sense contemplacions, la lògica implacable de la natura.

María García González és enginyera forestal, responsable de l'àrea de contaminació d'Ecologistes en Acció i membre de la Xarxa per la Justícia Climàtica. 

Martí Abril Ollé és dissenyador, MA en comunicació visual pel Central Saint Martins School of Arts de Londres i membre de Rebel·lió o Extinció Barcelona i de la Xarxa per la Justícia Climàtica.