18/04/2023

No fa riure

3 min
Un fragment de l''Està passant'.

Un cop més la llibertat d’expressió omple les pàgines dels diaris. Obscures associacions han denunciat una sàtira en un programa de TV3 i alguns polítics aprofiten la no casual proximitat d’un micròfon per mostrar indignació davant la falta de respecte a un símbol molt sentit, o això diuen, a Andalusia. Des de l’altra banda s’ha identificat la intenció electoralista dels falsos ofesos tot destacant que els humoristes de la televisió han de poder expressar-se sense obstacles. Al meu parer, aquestes escenificacions polítiques perden de vista el sentit genuí de les llibertats. La salut de la llibertat d’expressió en la nostra democràcia no és òptima, però la qüestió no són els acudits de més bon o més mal gust que emeten les cadenes de titularitat pública.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Anem a pams. Abans d’entrar en l’assumpte val la pena que ens preguntem, encara que només sigui per no semblar ximples, a què treu cap que la televisió i la ràdio nacionals (i les no nacionals també) de Catalunya emetin tants programes d’humor. Per què les emissions suposadament serioses van emparedades entre sàtires que caricaturitzen, minimitzen i deformen les notícies? A qui convé que els espectadors es pixin de riure? Quin poder té aquest entreteniment col·lectiu provocat per les pantalles? Neil Postman, allà als anys vuitanta, va adquirir celebritat amb el llibre Divertir-nos fins a morir en què sostenia que el predomini de la televisió es traduïa en ingents dosis de riallades i entreteniment per mantenir la població políticament desactivada i funcionalment analfabeta. Tot rient l’espectador segrega dopamines i es fa dependent de les pantalles que li ofereixen tantes oportunitats de sentir plaer hormonal. El nostre món s’assembla més a Un món feliç de Huxley que a la distopia orwelliana, segons Postman.

El problema no és el riure, òbviament. Sí que resulta problemàtic, en canvi, el riure que ve mediat per corporacions i governs, les pantalles que estan al servei de poders econòmics, mediàtics o polítics. Llavors qui riu no ho fa només perquè és divertit allò que veu, ho fa també perquè a algú beneficia que tots els vespres deformi la cara i es peti segut al sofà.

Les bromes de la verge i altres burles religioses que solen aparèixer en aquests espectacles entren en la categoria del que Claudio Magris va anomenar “conformisme emmascarat”. La peça no és transgressora, perquè la societat ja està secularitzada. Es tracta al capdavall d’una broma força infantil i innòcua que no fa res més que subratllar l’evidència que Déu ha mort. No sobta que els conductors del programa facin mans i mànigues per provocar-se esforçades riallades que indiquen als televidents el caràcter bromista i lleuger del que s’està dient. D'altra banda, el fet que l’estirabot s’emeti en un canal públic dota d’una mena d’oficialitat la cosmovisió secularitzada que ens hauria de fer sospitar encara més de qui ens vol fer riure.

Els xòumans de la televisió catalana es troben en una situació de privilegi comunicatiu: tenen a la seva disposició un altaveu potentíssim que, a més, s’aixopluga sota una institució pública. L’agent que en aquest cas exerceix la llibertat d’expressar-se no corre riscos personals, com Rushdie o Saviano, ni pateix cap mena de discriminació. En els seus orígens no es va reconèixer aquesta llibertat per donar ales a qui difon els missatges majoritàriament compartits. Era més aviat un escut que protegia els ciutadans individuals de les dominacions i de les arbitrarietats del poder. Tractant-se dels gags humorístics que la televisió pública ha decidit que ens convenen dia sí dia també, l’única llibertat rellevant en joc és la d’expressió dels espectadors en la seva forma passiva, o sigui, la llibertat de triar a qui escoltar, de canviar de canal o apagar les pantalles.

La democràcia és un règim polític que reconeix el dret dels ciutadans a criticar les accions dels governs i les institucions. Aquí rau el nucli de la llibertat d’expressió, i no en les bromes que emeten les televisions públiques. Potser ha arribat el moment de mirar-se aquests acudits amb cara de pal i practicar el riure sardònic quan cau la màscara del bromista. Mentrestant, no cal dir-ho, hem de seguir buscant refugi en els somriures i les rialles que escalfen els cors dels que recíprocament es cuiden.

Daniel Gamper és professor de filosofia a la UAB
stats