¿No era separatista Prat de la Riba? (1967)

De l’article que l’agost del 1967 va escriure Eugeni Xammar (Barcelona, 1888 - l’Ametlla del Vallès, 1973) i que Josep Badia Moret (l’Ametlla del Vallès, 1905-1996) va incloure a Periodisme (Quaderns Crema, 1989). Avui és l’aniversari de la mort d’Enric Prat de la Riba (Castellterçol, 1870-1917), advocat i periodista, president de la Mancomunitat de Catalunya. 

[...]

I quina mort, la d’Enric Prat de la Riba! Dues vegades mort: físicament el dia primer d’agost del 1917, civilment i políticament pel gener del 1939. De l’entrada de l’exèrcit franquista a Catalunya ençà, el nom de Prat de la Riba fou oficialment condemnat a l’oblit, la seva imatge arraconada a la cambra dels mals endreços, el seu record esborrat del calendari, la seva obra en part destruïda i la part indestructible declarada de pare desconegut i batejada en castellà. Ordres terminants de Madrid a las cuatro provincias catalanas. Muts i a la gàbia. ¿Mort Prat de la Riba? Més que mort: Prat de la Riba no havia existit mai.. I té... tot d’un plegat, qui ho havia dir!, Madrid havia canviat de parer i Prat de la Riba tornava a existir. Resurrecció als cinquanta anys després de mort. Jesucrist no hagué d’esperar tant i és que a la Galilea del seu temps no hi havia censura. Decidida la resurrecció es tractava de quedar bé. Articles de diari, retrats a desdir. Entrevistes amb els deixebles supervivents del mestre. [...] Prat de la Riba no era un mestre de cases, ni un mestre d’escola, ni un picapedrer, ni un professor d’universitat, ni un arqueòleg, ni un telefonista, ni un bibliotecari, ni un enginyer. Era un català, un administrador, un governant i un home d’Estat. Tampoc no era un cortesà. ¿Va acceptar la gran creu d’Isabel la Catòlica? És cert que Prat de la Riba va entendre que l’interès de Catalunya li aconsellava de no rebutjar aquell ou ferrat. És igualment cert que mai no va lluir la creu públicament. ¿Era separatista Prat de la Riba? Amb motiu de les sortiges del cincuentenario algú va afirmar que no, que Prat de la Riba no era separatista. Així, rodonament. Massa rodonament potser. Sóc a hores d’ara, amb Josep Carner -tots els altres són morts- codipositari d’una breu manifestació de Prat de la Riba sobre aquest punt delicat. Un romanista suec, doctor de la Universitat d’Uppsala i col·laborador del diari conservador Stockholms Dagblad, va passar unes quantes setmanes a Barcelona durant l’hivern 1907-1908. Axel Springer -era el seu nom- parlava a la seva manera un castellà suficient, llegia el català i s’interessava fortament per les coses de la renaixença catalana, literària i política. Orientat per Josep Carner, que fou el seu mentor a Barcelona, Axel Springer van entrevistar-se amb un grapat d’homes polítics catalans de l’època. Acabada la seva enquesta va dir un dia a Josep Carner que entre tota aquella gent, Prat de la Riba era, al seu entendre, l’únic vertader catalanista. ¿I per què, senyor Springer? -Molt senzill. He preguntat a tots els meus interlocutors si creien desitjable una solució separatista del problema català i tots, Cambó, Sunyol, Jaume Carner, Pere Coromines i tutti quanti m’han contestat que no, que mai, que de cap manera, que ells eren autonomistes però no separatistes. El President Prat de la Riba ha estat l’única excepció i la seva resposta breu i categòrica: “Si l’interès de Catalunya ho demana, naturalment”. [...]