13/11/2011

Les noies volen anar a escola

3 min

The New York TimesDe vegades podem veure amb més claredat aspectes del nostre propi país des d'una certa distància. Això és el que em va venir al cap a l'interior d'una cabana de Thu Thua, una zona remota del delta del Mekong al Vietnam. Durant la setmana, la cap de família és una noia malnodrida de 14 anys, Dao Ngoc Phung. És menuda, fa menys d'un metre cinquanta i pesa uns 44 quilos. Ara bé, si bé la Phung és dolorosament fràgil, també és increïblement forta. Quan t'assabentes que està tan obsedida pel treball escolar que es posa el despertador a les tres de la matinada, t'adones de la naturalesa dels reptes als quals s'hauran d'enfrontar els Estats Units per ser competitius al món.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La mare de la noia va morir de càncer ara fa un any i va deixar la família amb 1.500 dòlars (uns 1.100 euros) de deute. El pare, un fuster anomenat Dao Van Hiep, s'estima els nens i desitja amb bogeria que els seus fills puguin tenir estudis, però ha hagut d'anar a treballar a la ciutat per poder pagar el deute. Així doncs, durant la setmana la Phung és com una mare soltera que encara va a l'escola. Lleva el germà i la germana i, havent esmorzat, se'n van cap a l'escola. Per a la Phung, això vol dir fer dues vegades, a l'anada i a la tornada, un trajecte de 90 minuts en bicicleta. Després d'escola, van a pescar per tenir alguna cosa per sopar.

La Phung vol arribar a la universitat i fer-se comptable. És gairebé un somni impossible per a una noia que viu al camp, però en tot l'est d'Àsia sovint els pobres compensen la falta de diners amb una ètica del treball impressionant i una fe decidida en la capacitat dels estudis de fer canviar el destí de la gent. L'obsessió per l'educació és una herència del confucianisme: 2.500 anys d'una tradició de respecte pels mestres, l'escola i els exàmens meritocràtics. Per aquesta raó els països on va arrelar el confucianisme, com ara la Xina, Corea del Sud i el Vietnam, estan obtenint uns resultats magnífics en la lluita contra la pobresa. La Phung suplica al seu pare que li pagui unes classes particulars de matemàtiques i anglès. El pare li explica amb delicadesa que el cost -uns 40 dòlars (30 euros) a l'any- no està al seu abast.

Tant de bo nosaltres, els nord-americans, poguéssim absorbir una porció de la reverència de la Phung per l'educació. Els Estat Units, que eren temps enrere capdavanters en percentatge de joves graduats en ensenyament secundari i llicenciats en ensenyaments superiors, s'han endarrerit en aquest terreny d'ençà dels anys setanta.

Certament, les escoles asiàtiques no potencien la creativitat i, de vegades, les nenes vietnamites són tractades com ciutadans de segona categoria que haurien de marxar de l'escola i quedar-se a casa fent feines, però, en general, l'educació és una prioritat a l'Àsia Oriental, per a tothom, des dels presidents fins als camperols.

Sovint mestres d'escoles marginals dels Estats Units em diuen que els pares gairebé mai no es presenten a les reunions escolars. En canvi, el pare de la Phung demana un dia lliure a la feina i gasta el sou d'un dia per poder assistir a les xerrades entre pares i professors. "Si no vaig a treballar, perdo certa quantitat de diners -diu-. Però si els fills deixen d'anar a l'escola perden totes les esperances de la seva vida. Vull saber com els va a l'escola". "Els dic als meu fills que no tinc terres que els pugui deixar quan siguin grans -afegeix-. Per tant, l'única cosa que els puc donar és una bona educació".

Hi ha moltes diferències entre el Vietnam i els Estats Units, però hi ha una veritat que serveix per a tots: la millor manera de sostenir la competitivitat d'un país és crear capital humà. Tant de bo nosaltres, els nord-americans, i sobretot els nostres polítics, poguéssim aprendre de la Phung que la nostra força a llarg termini depèn no tant dels nostres portaavions com de la fiabilitat dels parvularis, no tant de finançar satèl·lits espia com de finançar les beques Pell, que ajuden a fer que fills de famílies amb pocs recursos puguin cursar estudis superiors. La Phung n'és més conscient que el Congrés dels EUA. Cada dia ajuda els germans a fer els deures, i després fa els seus propis deures. De vegades, no es posa al llit fins a les onze de la nit, i es lleva quatre hores més tard.

La Phung aprofita els diumenges per dormir. Així m'ho explicava: "No em llevo fins a les cinc".

stats