Només quatre anys després
Aprofitant que aquest dissabte el Barça aixecarà el campionat de Lliga, Ricard Ustrell ens convida a una taula rodona per al Col·lapse de TV3 al Camp Nou, amb Ricard Torquemada i Rut Vilar.
Surt la qüestió dels quatre anys que el Barça ha trigat a tornar a conquerir el campionat. Si pensem en termes històrics, que entre 1960 i 1990 el Barça només va guanyar tres Lligues, si pensem que el club tot just està sortint de la fallida econòmica, que Messi va plegar inesperadament o en el cas Negreira... tornar a conquerir la Lliga quatre anys després és una mostra de la capacitat de resiliència (tornar a l'estat original després d'un cop) que té el club. Tant és així que avui el barcelonisme considera que aquest campionat no és un punt d'arribada sinó un punt de partida, amb Xavi i amb jugadors joves, que l’ha de tornar a fer competitiu a Europa.
I tot això ho ha fet possible el fons d’armari psicològic que el Barça ha anat acumulant des de Cruyff entrenador, fa més de trenta anys, fins avui, de manera que en aquestes darreres temporades els barcelonistes han enterrat el tribuner, segurament per sempre. Han après a creure en ells mateixos, a pensar-se amb independència de l'opinió publicada a Madrid, a animar l’equip per sobre de l’espectacle que li ha donat, a acceptar l’1-0, a esgargamellar-se cantant Un dia de partit, que s’ha convertit en el cant de la confiança elevada a l’eufòria.
No n’hi ha prou amb voler-ho, esclar. Hi ha ajudat molt tenir una identitat futbolística reconeixible que fa de guia quan es perd la brúixola. Recordar qui som, creure en el projecte, anar-hi, ajuntar tant de talent com sigui possible i harmonitzar l’equip a base d’exigència i de feina. El futbol, a vegades, ofereix metàfores que la política faria bé de llegir.
