De Normandia a Via Laietana
El feixisme és als carrers de Madrid, aixeca el braç, canta el Cara al sol i s’encara amb la democràcia amb el cinisme de fer-ho en nom d’ella mateixa. A Barcelona fins i tot van programar una contramanifestació per respondre a la reivindicació permanent de la Via Laietana com a espai memorial, que probablement entrarà en els cartipassos de transferències en el nou àmbit de negociació que obre la investidura de Pedro Sánchez. Les imatges d’aquests dies m’han transportat a un viatge molt recent.
Al cementiri americà d’Omaha Beach hi ha unes nou mil esteles funeràries, la majoria amb creus, però també amb estrelles de David. Recorden el Dia D, el desembarcament a Normandia de les forces aliades, essencial en la derrota militar del nazisme. També hi ha un museu i, aquí i allà, fins i tot pels carrers i carreteres de la zona, es recorden els soldats morts amb noms, cognoms i fotografia. Un munt de germans del soldat Ryan.
Però el dia de la nostra visita, a més a més, hi havia un grup d’americans, familiars d’aquells nois, que resaven, feien silenci, i un dels supervivents, gairebé centenari, es va acostar en una cadira de rodes al monument funerari que encimbella el cementiri i hi va dipositar una corona de flors. Encabat, tots plegats, amb la mà al cor, van cantar l’himne nacional The Star-Spangled Banner, i el silenci de l’espai es va fer més evident amb el contrast musical.
Però a Espanya la memòria dels que van lluitar contra el feixisme està prohibida. S’entén tot quan, a tots els escenaris d’aquella altra memòria de “nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble...” –sempre Espriu–, veus les banderes de tots els països que van lluitar contra el feixisme: l’espanyola no hi és. Com hi havia de ser si, amb el pollastre al frontispici, era aliada de Hitler i Mussolini! La dreta espanyola té el problema endovenós d’una herència franquista a la qual no només no renuncia sinó que revifa pactant amb l’extrema dreta, i, conseqüent amb el seu passat tronat i intolerant i reciclat per Vox a la deixalleria de la democràcia, no suporta que la memòria, en tants casos tan heroica com la dels que van morir a les platges franceses, honori els que aquí com allà van lluitar per la mateixa causa noble. No fos cas, tampoc, que el passat conjugués en present, com ara pretenen els ultres que encerclen la seu del PSOE i que es pogués interpretar que Franco és el seu venerat Cid Campeador i torna a cavalcar dissecat en el cavall d’Abascal.
L’any 2007, el PP va votar contra la proposta de llei de memòria històrica de Rodríguez Zapatero; el 2015, es va oposar a retirar símbols franquistes dels espais públics i fins i tot de revocar els títols i honors atorgats a Franco, la seva família i els seus col·laboradors; el 2018, el PP, Ciutadans i Foro Asturias van votar no a la condemna del franquisme que havia proposat el PSOE. L’escriptor i filòsof Rafael Narbona ha recopilat aquest memorial de greuges i l’ha penjat a Twitter. Una llufa al cul dels productors de la desmemòria.
La desmemòria ens toca molt de prop en la reivindicació de l’espai memorial de la Via Laietana. El primer cop que vam reivindicar-la com a espai memorial va ser en l’esborrany que vaig redactar per tal que Joan Tardà el convertís en proposició no de llei al Congrés de Diputats, i que, el 6 de juliol de 2005, vam presentar el mateix Tardà, jo mateix, Jordi Carbonell –com a víctima de la tortura– i Pep Cruanyes, de la Comissió de la Dignitat, que lidera amb tenacitat i perseverança fins avui mateix la reivindicació, amb les manifestacions mensuals a la porta de la prefectura i testimonis, records i homenatge a tantes persones que van ser víctimes de crueltats terribles als calabossos i els despatxos de la ignomínia.
Des d’aleshores, el recorregut de la reivindicació ha estat tan llarg com infructuós. La Comissió de la Dignitat ha recollit les passes que s’han anat fent. El primer de juny de 2017, el Congrés va aprovar convertir Via Laietana en un Centre de Memòria, amb vots favorables del PSOE i contraris del PP. El 18 de novembre de 2019, la comissió de Drets Socials, Cultura i Esports de l’Ajuntament de Barcelona va exigir al govern central l’aplicació de la resolució del Congrés. El 22 de març de 2022, el president de la comissió d’Interior del Parlament adreça una carta a la delegada del govern espanyol demanant la visita d’una comissió parlamentària per comprovar l’estat de Via Laietana 43. El 22 de desembre de 2022, Junts, ERC i la CUP insten a tancar Via Laietana com a comissaria i traspassar-la a la Generalitat per tal de crear-hi el Centre de Memòria; el PSC s’absté i PP, Cs i Vox s’hi oposen. L’última iniciativa parlamentària torna a ser d’ERC, que el 14 de febrer d’aquest any insisteix a la comissió d’Interior en la iniciativa, però aquí el PSOE se’n desmarca: ara es girarà la truita.
La democràcia deu a la lluita antifranquista catalana l’espai memorial de Via Laietana, on persones íntegres de totes les tonalitats polítiques i socials –de comunistes i anarquistes a catalanistes, democratacristians, independentistes i socialistes, de sindicalistes a empresaris, escriptors, cantants, pintors, eclesiàstics...– van escriure pàgines heroiques en defensa de les llibertats polítiques i nacionals. Dels drets humans, en definitiva.
El 6 de juny de l’any vinent farà vuitanta anys del desembarcament a Normandia, es parlarà urbi et orbi del rescabalament de la memòria dels lluitadors per la democràcia davant de l’absència de la bandera espanyola. El 2025 farà cinquanta anys del decés de Franco i tant de bo que pugui presentar a l’Espai Memorial Via Laietana el llibre que estic preparant amb material inèdit sobre un dels episodis clau que s'hi van produir. Si Déu vol, amb el llibre a la mà, podré dir –proclamar, si s’escau– amb dades de la història que la memòria democràtica no va contra ningú i que és un patrimoni immaterial de la humanitat.
