La nosa

JOAN B. CULLA
JOAN B. CULLA Historiador i articulista d'anàlisi política

Des de fa cent trenta o cent cinquanta anys, la qüestió catalana —l’especificitat econòmico-social, cultural i política de Catalunya, i les reivindicacions que se’n deriven— ha estat, en la política espanyola, moltes coses: un maldecap (el comte de Romanones va escriure que, si cadascuna de les províncies hagués plantejat a Madrid les preocupacions que suscitava constantment Barcelona, Espanya hauria estat ingovernable); un problema (que, segons digué Ortega y Gasset a les Corts Constituents republicanes, “ no se puede resolver, sólo se puede conllevar”); un enemic a doblegar i abatre per la força militar (“ la entrada de nuestras gloriosas armas en territorio catalán” que evocava el decret de Franco d’abril de 1938); o, en el millor dels casos, una realitat de formes difícils a la qual calia trobar-li “l’encaix”.

Aquests darrers dies de negociacions i debats d’investidura d’un eventual president del govern d’Espanya, la qüestió catalana ha assolit una nova condició: la de nosa ( estorbo, en castellà). Dit d’una altra manera: si Catalunya no existís, ja faria setmanes que l’estat espanyol tindria un nou govern estable i poc o molt coherent.

Fixin-s’hi: si Catalunya no existís —vaja, si no existís la qüestió catalana— Podem no tindria en el seu programa el compromís de convocar-hi un referèndum d’autodeterminació; i, absent aquesta “línia vermella”, els de Pablo Iglesias haurien pogut pactar amb el PSOE un programa d’esquerres sense més dificultat que graduar l’esquerranisme (és a dir, què fer amb la pressió fiscal, amb les consignes d’austeritat provinents del nord, amb la reforma laboral...). Molt probablement s’haurien posat d’acord, sense al·lusions a la cal viva.

Si Catalunya no existís —com a realitat política que reivindica la seva sobirania—, Ciutadans seria tan sols un jove partit centrista i reformista espanyol, desitjós de despolititzar la justícia, de suprimir el Senat i els aforaments, de carregar-se les diputacions, etcètera, però sense l’obsessió que avui el caracteritza de preservar la soberanía nacional, de rebutjar qualsevol forma de consulta autodeterminista, de combatre la immersió lingüística en nom d’un macarrònic trilingüisme. Per tant, els d’Albert Rivera no tan sols podrien pactar amb el PSOE —això ja ho han fet— i conviure amb el PSC sense els grinyols que aquell acord suscita, sinó que també tindrien un cert espai de coincidència amb Podem.

Si Catalunya no existís —o fos com Extremadura, Castella i Lleó o l’Aragó— el PSOE no se sentiria moralment captiu del PP en totes les matèries i tots els debats relacionats amb la defensa de la unidad nacional; ni s’hauria vist obligat a donar suport al govern de Rajoy en les respostes judicials i els recursos d’aquest davant del Tribunal Constitucional contra iniciatives polítiques del sobiranisme català; ni hauria forçat el PSC a esborrar del seu programa la defensa d’una consulta pactada sobre el futur estatus polític de Catalunya... En definitiva, si la qüestió catalana no existís, el PSOE podria ser una veritable alternativa de govern al Partit Popular, no —com és — una variant light diferenciada amb prou feines pel talante, per l’estil menys agressiu, per la retòrica més vellutada.

Si Catalunya no existís com a identitat política forta amb una poderosa pulsió independentista, aleshores al Congrés de Diputats els actuals grups parlamentaris d’Esquerra Republicana i de Democràcia i Llibertat vindrien a ser com els de Coalició Canària o —en el passat— el Partit Socialista d’Andalusia, o el Partit Aragonès Regionalista, si bé més nombrosos. En aquesta hipòtesi els disset diputats d’ERC o de DL serien, junts o per separat, sumands perfectament acceptables pel PSOE —i àdhuc pel PP— de cara a articular una majoria d’investidura o una majoria de govern i no una mena d’empestats polítics aïllats darrere un cordó sanitari, el suport i fins l’abstenció dels quals a la frustrada investidura de Pedro Sánchez havien de ser rebutjats emfàticament per tal que el líder socialista no quedés estigmatitzat com un traïdor capaç de ignorar la unidad de la patria.

A pesar de la crisi del bipartidisme espanyol, i de la complicada aritmètica parlamentària resultant del passat 20-D, i de l’esgotament del lideratge de Mariano Rajoy, i de les fragilitats del lideratge de Pedro Sánchez, i de les il·limitades ambicions d’Albert Rivera, i de l’aspiració de Pablo Iglesias i Podem a fagocitar l’espai que el PSOE ha ocupat des del 1977..., a pesar de tot això, insisteixo: sense el destorb català, la Moncloa ja tindria un inquilí nou —o revalidat— des de finals de gener, màxim principis de febrer. És una de les grans paradoxes d’aquests darrers dies: absent dels 66 folis del pacte PSOE-C’s, esmentat elusivament en el debat d’aquesta setmana, el desafío catalán és el principal entrebanc a la formació d’un nou govern espanyol.

El 1993, quan —caigut el comunisme— els txecs van creure que els eslovacs els eren una rèmora i una nosa, promogueren un divorci de mutu acord. Però Madrid no s’assembla gens a Praga.

Més continguts de