El nou any és per estar junts
S’acaba un any dijous i divendres en comença un altre, però seria improcedent desitjar-nos bons propòsits i fer veure que aquí no ha passat res. El 2015 ha estat un any especialment calamitós, tant des del punt de vista català, com espanyol, com internacional. Des del naufragi del sobiranisme català fins a la descomposició definitiva de la política espanyola, passant per fenòmens tan greus com la crisi dels refugiats, no podem dir que tot plegat ens hagi anat gaire bé, i encara menys podem esperar que ens vagi millor perquè el calendari canviï d’un 31 de desembre a un primer de gener.
Més aviat em fa l’efecte que els supervivents del 2015 faríem bé de recomptar-nos, cuidar de nosaltres (començant pels nostres pares i els nostres fills) i disposar-nos a una nova embranzida d’atzagaiades, tant les que ens puguin venir de fora com les que siguem capaços de causar-nos a nosaltres mateixos, que no són poques ni petites.
No es tracta de fer pronòstics pessimistes, però potser sí de contemplar la realitat que tenim al davant. Pobresa, desgovern, crim, delinqüència, fanatisme, tant des de dins com des de fora de casa. No vull dir, com Vicent Andrés Estellés, que el món vagi cap a la catàstrofe, perquè mai m’han agradat els profetes, i encara menys els pessimistes. Òbviament, sempre hi ha ocasió de millorar, i encara hi som a temps.
Però això no succeirà d’avui per demà, això també és obvi. L’Estat Islàmic està decidit a matar-nos, l’estat espanyol es prepara per suprimir-nos com a nació, i Catalunya es divideix mentrestant en discussions absurdes que no fan més que debilitar-la, quan el que es necessiten són acords que vigoritzin una certa força interior.
Cap d’aquestes qüestions no és irresoluble, però tampoc no hi ha cap senyal que faci pensar en cap solució immediata, i menys quan centenars de milers, o milions de persones, estan patint cada dia l’assot de l’atur i, per tant, de la pobresa.
En definitiva, que ja veig que m’està sortint un article més aviat tristot o fins i tot depriment, però no em facin gaire cas. Senzillament em sembla que, tal com estem, no hi ha gaire fonament per felicitar l’any nou. Tampoc, per descomptat, per vaticinar-ne un de pèssim, més que més perquè no sabem què ens pot oferir el futur.
No passa res, si tot va bé seguirem construint semblants obres amb els mateixos manobres, i encara ens en podrem felicitar. Però permetin que no els enviï cap salutació eufòrica, sinó el senzill desig que l’any que comença no sigui per a ningú de vostès pitjor que el que acaba. Al cap i a la fi el més important, o el que més ens urgeix, no és Catalunya, ni Espanya, ni el món. El que més ens importa, si he entès alguna cosa en aquesta vida, són les persones que estimem i que ens estimen. Que les tinguem ben a prop cada dia d’aquest any que comença.
