El nou Barça (2001)
La tria de J. M. CasasúsEn el termini d’un dia s’ha sabut que Guardiola se’n va a jugar amb algun club estranger i que el Camp Nou no es dirà Joan Gamper, sinó Camp Nou o Estadi del Futbol Club Barcelona. Massa per al barcelonisme essencial que considerava Guardiola la connexió possible amb el Barça de Ramallets, Seguer, Biosca, Segarra, Gonzalvo III, Bosch, Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. També frustrats els que s’havien cregut que l’estadi es diria Joan Gamper el dia que tornés la democràcia. [...] Ni Guardiola ni Gamper. Al millor centrecampista que ha tingut mai el Barça li queden dos o tres anys de plenitud futbolística, de lideratge de vestidor i d’emblema nacional-futbolístic. Ara es forma una cua d’hereus possibles des de Xavi a Riquelme passant per Arteta, Iván de la Peña, Iniesta, Gerard, i és que Guardiola ha creat un estil de jugador guaita que ha servit de cànon per a les noves promocions. [...] Tenir un Guardiola com en el passat tenir un Alexanko no és una cosa que es pugui improvisar, tot i que sembla que un dels motius no confessats de Guardiola per marxar és que està cansat de ser l’impertorbable portaveu de tant guirigall i d’entendre’s amb un club amb massa directius i poques idees. Guardiola ha estat considerat una institució catalana, a l’alçada de la Mare de Déu de Montserrat o del pa amb tomàquet, però no per tot el barcelonisme. Des que va marxar Cruyff certs sectors del nuñisme han fet una sistemàtica campanya contra Guardiola, molestos pel seu excessiu caràcter emblemàtic i perquè era imprescindible per compensar la frenètica estrangerització de l’equip iniciada sobretot per l’estranya parella Núñez-Van Gaal. La campanya anti-Guardiola ha tingut mitjans de comunicació i professionals de la crítica esportiva que l’han convertit en militància gairebé amb carnet, [...] Guardiola ni marca gols, ni regateja, ni defensa contundentment, però és un extraordinari estrateg del futbol capaç d’obrir forats amb la mirada i de posar la pilota en el seu lloc valent-se tant de la punta dels ulls com de la bota. És també un líder al camp, aquest futbolista somiat per tots els entrenadors intel·ligents, capaç d’aglutinar el talent dels seus companys, especialment en els moments difícils. De Guardiola ha molestat potser que recités en públic poemes de Martí i Pol per encàrrec del seu amic Lluís Llach [...] El futbolista contemporani sap que els seus pitjors enemics ja no són els àrbitres ni les donotes, sinó els entrenadors i els directius perquè aconsegueixen identitat a costa seva i els utilitzen sense pietat. [...] Desguardiolitzat i desgamperitzat, el Barça corre el risc de deixar de ser més que un club per convertir-se, per exemple, en una ensaïmada.
