Vivim, disculpin l'obvietat, temps convulsos. Un nou imperi, la Xina, amenaça l'hegemonia dels Estats Units. Noves tecnologies com la intel·ligència artificial ens projecten cap a terreny desconegut. Les migracions massives alteren l'autopercepció de les societats. Les passions populars més baixes (racisme, xenofòbia, aporofòbia) estan desencadenades, les classes mitjanes s'enfonsen, veritat i mentida es confonen. I ni els mecanismes democràtics més sòlids semblen capaços de sobreviure al caos.
Prenguem l'exemple del Regne Unit. Es tracta d'una antiga potència imperial que, a diferència d'altres de mida i volum econòmic més o menys comparables (França, Alemanya), navega sola, sense la protecció ni els lligams de la Unió Europea. El sistema electoral, basat en circumscripcions unipersonals, conforma una de les democràcies més directes i sensibles als canvis de l'humor social. Paradoxalment, aquesta sensibilitat democràtica fa anys que es tradueix en una inestabilitat crònica.
Cada membre de la Cambra dels Comuns respon davant dels seus electors. No hi ha llistes de partit amb llocs d'elecció assegurada: el diputat es juga la carrera política a cada elecció. I, per tant, no hi ha al món diputats tan disposats a rebel·lar-se quan perceben la impopularitat del seu propi partit. Margaret Thatcher no se'n va anar per una derrota electoral: va ser enderrocada pels seus diputats, aquests backbenchers indòcils que ocupen les últimes bancades de la Cambra.
Tot es va accelerar després del referèndum sobre la sortida de la Unió Europea. El 23 de juny del 2016, els britànics van apostar per l'anomenat Brexit. El primer ministre que havia convocat la consulta, el conservador David Cameron, va dimitir dies després. La majoria parlamentària conservadora va triar Theresa May (contrària al Brexit) com a nova primera ministra. May va convocar eleccions el 2017 amb un resultat decebedor: es va haver d'aliar amb els unionistes d'Irlanda del Nord per mantenir-se al poder.
El 2019, després d'una sèrie de derrotes parlamentàries relacionades amb com negociar la ruptura amb la Unió Europea (May aspirava a un divorci amistós), va presentar la dimissió. Havia durat tres anys. Els parlamentaris conservadors van triar aquesta vegada Boris Johnson, un partidari del “Brexit dur” que va convocar eleccions anticipades i va obtenir una àmplia majoria de 80 escons. Després de tres anys de mentides, escàndols i improvisacions, els seus el van obligar a dimitir.
El grup parlamentari va fer pujar la thatcherista Liz Truss, que en només 50 dies i amb un simple esborrany de pressupost va fer una fenomenal destrossa en l'economia britànica. Fora Liz Truss. Dins Rishi Sunak, un banquer d'origen indi que va durar menys de dos anys al capdavant del govern. A les eleccions del 2024, els laboristes van aconseguir una majoria aclaparadora: 411 escons per 121 dels conservadors. Però el mapa polític començava a fragmentar-se: els liberaldemòcrates, els euròfobs de Reforma i els Verds van obtenir bons resultats.
El nou primer ministre, el laborista Keir Starmer, va prometre distingir-se dels seus predecessors amb una gestió seriosa, previsible, fins i tot avorrida. La majoria parlamentària era similar a l'obtinguda per Tony Blair el 1997 i l'estabilitat semblava assegurada.
Dos anys després, Starmer és el polític més odiat del país. En part per ser, com va prometre, previsible i avorrit. En part per haver concedit l'ambaixada a Washington a Peter Mandelson, un home que feia la feina bruta governamental a l'època de Blair i que, ja a Washington, es va dedicar a transmetre secrets d'estat i comentaris sobre la mida d'aquest o aquell penis al multimilionari pedòfil Jeffrey Epstein. I, en part, perquè els britànics no saben gaire bé el que volen.
La rebel·lió dels backbenchers laboristes ja s'ha posat en marxa.
Segons els sondejos, si hi hagués noves eleccions guanyaria el partit Reforma, de Nigel Farage, impulsor del Brexit, èmul de Donald Trump i posseïdor d'un cinisme portentós. Tant laboristes com conservadors quedarien per sota del 20%.
Gairebé la meitat dels habitants de Londres van néixer en un país estranger: 1,3 milions a Europa (principalment Polònia i Romania), 1,2 milions a Àsia, 600.000 a Àfrica, 400.000 a les Amèriques. La societat britànica està canviant amb rapidesa i els humors col·lectius són volàtils. El fenomen, semblant a la resta de l'Europa occidental i als Estats Units, ha acabat amb els cicles llargs que requeria, per ser eficaç, la democràcia representativa.
No sembla raonable culpar-ne les migracions, econòmicament i culturalment beneficioses, ni els mecanismes democràtics. Ni tan sols (encara que en part sí) la incompetència dels polítics.
El nou món, simplement, canvia massa de pressa. I com que a la història li agraden les paradoxes, això promou els autoritarismes que prometen tornar a un passat suposadament gloriós mentre, entre ostentacions de ranciesa, creen les tecnodictatures del futur.
