Una novel·la sobre la postguerra
El 1944 la família de Robert Surroca es va traslladar del carrer Muntaner 108 al carrer Rocafort 128 de Barcelona. Ell tenia 10 anys. El van dur a estudi a una acadèmia del barri. Entrem-hi…
“Els mestres catalans, tot en castellà, no cal ni dir-ho; quan sortíem al pati fins i tot els nanos castellanoparlants, que n’hi havia, tots en català. Vull dir, al carrer llavors parlàvem català, al mestre quan li anaves a preguntar una cosa a la taula parlaves en català amb ell. Però quan era vox populi, per aixecar-te, fer preguntes, lo que sigui, tot en castellà, lo típic de l'època. Cantant el Cara al sol quan entraves, resant i totes aquestes qüestions…”
Amb 14 anys, a ell i el seu germà bessó, els pares els van dir o caixa o faixa: estudiar o treballar. No eren bons estudiants i es van posar a treballar a la cansaladeria de casa. Una família de la Cerdanya (pare i mare). Vivien tots anxovats: pares, avis, fills, tiets. No sabíem que els catalans les passaven magres, tenien problemes de vivenda i també emigraven. Increïble, inaudit, insòlit. Ja tardem a fer estudis socio-anímics-vegetals per superar traumes intergeneracionals per a la minoria animal catalana. Però també ningú hauria dit que aquelles criatures que ho tenien tot en contra tinguessin ganes de ser el que eren: catalans.
En Robert va haver d’esperar als 18 anys (edat legal d’accés) per poder llegir llibres a la Biblioteca Central després de treballar. Malgrat ser català i catalanoparlant de generacions, no havia llegit mai en català. Curiós. Va trobar uns llibres sobre història de Catalunya escrits abans de les normes de Pompeu Fabra. No entenia res: literal i mental. La sorpresa va ser descobrir una cosa que es diu Catalunya i que a més tenia una història. I bé, el dia que va saber que la Biblioteca Central es deia abans de 1939… Biblioteca de Catalunya. “Em vaig adonar que m’havien enganyat”, diu. I es va intoxicar de cel·lulosa.
Surroca va dedicar la seua vida a això: a l’altre que hi havia dins seu. Va agafar el ganivet i es va partir per la meitat. Cansalader de dia i lluitador de nit. Es va fer del Front Nacional de Catalunya (1940), primera formació política loctite dels trossos de la Guerra. Va fer de tot. Des de l’aparell clandestí: impressió i distribució de propaganda que duia per tot Barcelona amb una Vespa perquè després altres militants ho repartissin per les cases; pintades (amb quitrà) amb els noms dels assassinats no oficials: Manuel Carrasco i Formiguera, Lluís Companys, Joan Peiró…; formació dels militants en seguretat; organització dels equips per passar la frontera... Mil accions com la de la Diada de 1971 quan van fer sonar Els segadors a tota hòstia amb uns altaveus que jeien a l’habitació d’un hotel que donava al carrer Trafalgar… No ens acabaríem el mandongo.
Hi ha molts Surroca. I molts Surroca a Barcelona. A la ciutat de la postguerra. Però no us preocupeu: mai sortiran a una novel·la sobre la Barcelona de la postguerra. Per catalans, per parlar català, per immigrants catalans, per ser de classes menestrals i per ser els primers que lluiten contra la dictadura que els volia esquilar, que els vol continuar pelant. I si mai surten sortiran degollats: a trossos, al revés del que són i del que han estat. Volen fer cansalada dels cansaladers. Volen la carn dels vius. Cau més ara Barcelona, que no el 1939.
