Amor descolonial: pràctica d’una política revolucionària

Com s’aconsegueix no reproduir dinàmiques colonials, racistes i patriarcals en una relació?

Parlo d’amor, d’amor intercultural, d’amor descolonial, d’amor revolucionari. I ho faig perquè estic casada amb un home africà, negre, immigrant, musulmà. M’he saltat la norma, he travessat la frontera. Des de fa dos anys construeixo amb l’altre una relació d’amor. I la construeixo des del privilegi blanc reproduint dinàmiques colonials i racistes, perquè en les interaccions més íntimes i quotidianes es produeixen i reprodueixen relacions de poder, reflex i constructores de les estructures socials que organitzen i regeixen la societat-món. I també perquè, encara que no ens agradi, mantenir una relació d’amor amb una persona racialitzada no ens allibera de manera automàtica del prejudici racial colonial. Un prejudici racial basat en la mentalitat europea i colonitzadora que va concebre (i continua concebent) el que és negre com a perillós, menys evolucionat, bestial, no-humà i incapaç d’estimar. Una mentalitat europea i colonitzadora que es construïa (i es continua construint) a si mateixa com a pura, evolucionada i intel·lectualment superior.

Al llarg de la història milers i milers de persones ordinàries han travessat fronteres en l’amor (i per amor) i han posat en qüestió l’ordre social racista que dificulta, assenyala i, en algunes ocasions, prohibeix, les relacions interculturals. Durant anys, lleis racistes van prohibir els matrimonis mixtos als Estats Units o a Sud-àfrica, per exemple. I tot i l’acceptació més o menys generalitzada que sembla existir avui i aquí, no ha desaparegut la desconfiança envers aquest tipus de relacions, que continuen sent conceptualitzades com a sospitoses, desviades i fora de la norma.

La pregunta és: ¿és possible superar segles de mentalitat colonial racista a través d’un acte d’amor? La resposta és que sí, que en aquesta intimitat intercultural preciosa es generen espais revolucionaris on sorgeixen altres amors possibles. L’amor construït des de la descolonialitat, l’amor descolonial, és una manera de restaurar a la humanitat el que és humà, una pràctica política revolucionària inspirada en la veritat feminista segons la qual el que és personal és polític. Però, com es construeix un amor descolonial? Com s’aconsegueix no reproduir dinàmiques colonials, racistes i patriarcals en una relació?

D’una banda, des del feminisme crític, autores com Marcela Lagarde i la gran bell hooks (nom de ploma de Gloria Jean Watkins) plantegen la necessitat de construir una nova ètica de l’amor que posi en qüestió les conceptualitzacions tradicionals de l’amor romàntic patriarcal. Així, apunten que cal despatriarcalitzar l’amor i alliberar-lo de patiment, resignació i angoixes. L’amor revolucionari és un amor lliure de jerarquies. L’amor revolucionari és un amor basat en el bon tracte, el compromís, el respecte i la cura.

Estic casada amb un home africà, negre, immigrant, musulmà: m’he saltat la norma, he travessat la frontera

D’altra banda, un amor descolonial ha de ser un amor curiós, un amor amb ganes de conèixer el que és desconegut. Des d’una conceptualització tradicional, l’amor s’ha concebut com una cosa que apareix de manera inesperada, que surt naturalment del cor i que no necessita conèixer res, només entrega. Tanmateix, des d’una perspectiva feminista descolonial s’entén que per estimar és imprescindible conèixer el que és desconegut. Se’ns diu que la seguretat es troba en el que ens és similar, i la diferència apareix, sempre, com una amenaça. Quan escollim estimar, escollim allunyar-nos de la por. L’elecció d’estimar és l’elecció de connectar, de trobar-se una mateixa en l’altra persona. En l’amor descolonial es parteix de la voluntat de conèixer el que és desconegut i de fer-ho sense exotismes. L’amor descolonial es construeix a partir de la confiança. “La confiança és el batec de l’amor genuí”, diu bell hooks. L’amor descolonial es construeix a partir del reconeixement entre dues persones que es veuen, s’admeten i es reconeixien mútuament humanes.

Finalment, l’amor descolonial només és possible si es pren consciència de les relacions racistes i colonials que estructuren la societat i de la necessitat de transformar-les i buscar alternatives a la dominació. Les persones que no prenen consciència de la persistència de la colonialitat difícilment es prendran seriosament la necessitat de qüestionar-la i eliminar-la. Aquesta presa de consciència i aquesta cerca d’alternatives no és, necessàriament, un camí àgil, lliure de conflictes i malentesos. L’amor genuïnament revolucionari requereix temps, esforç i compromís. L’amor descolonial és l’amor que s’arremanga, que va de cara, que desemmascara la història colonial, que l’assumeix i que busca maneres reparadores, contrahegemòniques i revolucionàries d’estimar.

Més continguts de