27/05/2020

El giravolt de maig

3 min
La cantant d'òpera australiana Jane Ede canta per a les persones confinades a l'hotel  Sofitel Wentworth durant la quarantena a Sydney

Enmig d'aquest desastre de conseqüències imprevisibles per al sector cultural que està sent la crisi del covid-19 faig un intent de veure el got mig ple per dir que em sembla que hem demostrat per la via dels fets que la cultura no és un fet contingent sinó necessari de la nostra existència, una dimensió de sentit més enllà de la supervivència física.

Ara que hem vist com la cultura ens ha ajudat a viure millor el confinament, hauríem d'intentar que no ens passés com als protagonistes d'El giravolt de maig, la història que Josep Carner va escriure perquè Eduard Toldrà en fes una òpera còmica i que gira al voltant de sis personatges en un hostal de muntanya una nit de maig a mitjans del segle XVIII. Als dos hostalers, una ballarina, un seminarista, un bandoler i un pastor, després del somieig d'una vida millor, o diferent, o més divertida, l'alba els retorna a la seva precària existència.

Confesso que al principi pensava que del confinament en sortiríem tal com hi havíem entrat i tenia poca fe en la possibilitat que les coses canviessin. Però les pròrrogues successives aporten arguments cada cop més sòlids per dir que no podem despertar l'endemà d'aquesta nit de maig tal com hi vam arribar.

Què hauria de passar, doncs, perquè la importància i la necessitat de la cultura no s'esvaïssin com un somni? Per a molts de nosaltres és el primer cop que vivim un fenomen d'aquestes característiques globals i amb aquest grau d'afectació de la vida quotidiana i les dinàmiques socials i econòmiques i, per tant, costa fer anàlisis amb un mínim de distància. Tancats a casa, i evidenciant de manera cruenta les desigualtats en l'accés a l'habitatge, l'educació, la tecnologia i la cultura, hem vist com la cultura ens ha mantingut actius l'intel·lecte i la capacitat d'emocionar-nos, o només de distreure'ns de les cabòries quan ens ha calgut. Costa viure sense projectar el futur, sense la capacitat d'imaginar, de somiar, de ser i créixer amb l'altre, però lectures, músiques i tot tipus d'espectacles darrere una pantalla ens han permès obrir finestres. Potser que ens preguntem ara qui ens hi ha ajudat, què n'hem après, i com podem retornar-los el favor.

Fa dies que dono voltes a aquesta frase d'un impressor amb qui treballo: "Segur que ens en sortirem, els de sempre farem que això rutlli", i avui Oriol Nel·lo me'n porta aquesta altra amb què acaba l'entrevista per a L'Avenç de juny: "Això que es diu tant que les crisis són oportunitats: de vegades sí, de vegades no, perquè les oportunitats depenen de tenir la voluntat i la capacitat intel·lectual, social i política d’aprofitar-les".

D'una frase a l'altra hi ha unes qüestions que hauríem de tenir en compte. Els de sempre, els que hi són sempre, som els de la cultura, que hem seguit creant els continguts que ens han fet companyia. Perquè si mai s'havia vist la cultura com una paraula grandiloqüent, ara està escrita amb noms propis, des del veí del 3r que tocava el saxo a les 20 h fins a les relectures de Rodoreda. Som els pelacanyes d'El giravolt de maig. Els que fem que això rutlli són els propietaris de pisos que han rebaixat o ajornat lloguers, les entitats que s'estrenyen el cinturó i abaixen quotes i els que fan el pas endavant per subscriure's a una revista o comprar llibres per avançat. Els de sempre que fem que això rutlli som els ciutadans, som les petites empreses, som els autònoms, som els que hem comprat diners, som els que hem comprat temps, som els que ens hem endeutat mentre els ajuts des de l'administració no arriben.

Perquè són precisament les administracions les que han de tenir la voluntat i la capacitat intel·lectual, social i política. Però l'administració, tal com la tenim muntada, té enormes dificultats per atendre les urgències, i per posar en pràctica àgilment ni tan sols les tímides mesures que és capaç de concretar, sovint ofegada pels tràmits i la manca de recursos i planificació. La desescalada ha de ser en cordada. Cal pensar i actuar en col·lectiu, perquè o avancem tots o no ens en sortim ningú. I la iniciativa pública, que és la que té la responsabilitat col·lectiva i els mitjans per fer-ho, no ens hauria de deixar sols. Ara que sembla que el relat del desconfinament passa per la preocupació pel nostre benestar emocional em permeto una recomanació: augmenteu l'eficàcia de les mesures i assegureu-vos que la comunicació només es basi en el servei a la ciutadania. Ajudeu a fer realitat el somni dels pelacanyes que no hem deixat de somiar amb i per vosaltres i poseu les bases perquè la cultura que ens salva també se salvi.