El nyap final d’‘OT’

El retorn d’ Operación Triunfo a TVE, la cadena que va veure néixer el format, ha sigut un èxit. A Catalunya, la final de dilluns va rebentar audímetres amb un 24,5% de quota de pantalla i 416.000 espectadors. L’audiència no va defallir tot i que el programa va acabar a una hora indecent: les dues de la matinada. Va ser un suplici. L’estructura del programa és molt coherent i sap com construir l’engranatge perquè la narració funcioni, però li falta agilitat. Massa parlaments. Bon plantejament fer-los cantar la mateixa cançó que van triar el primer dia, de manera que el programa demostra la seva solvència. Evidencien que el talent show no és només un entreteniment televisiu sinó que funciona com a escola. Aquesta és una de les seves virtuts més grans. Operación Triunfo potencia uns valors que contribueixen a la bona imatge i la popularitat del format: l’esforç, l’educació, l’exigència i el talent. L’èxit no és gratuït. És un intercanvi que a l’audiència li sembla honest: sent que participa del procés de selecció i facilita la tertúlia de sofà.

Que Operación Triunfo tornés era un risc televisiu. Hi havia el perill que el format estigués esgotat. Aquesta nova edició ha sabut mantenir els patrons clàssics i renovar-se a la vegada: canvis en el professorat, personalitat en la direcció de l’acadèmia per part de Noemí Galera i bona selecció de concursants. Els nous alumnes evidenciaven coneixements musicals previs, tocaven instruments, tenien aptituds i un tarannà quotidià que han connectat molt bé amb l’audiència. La varietat de gèneres musicals i la inclusió de hits comercials més recents també s’ha agraït. S’ha prioritzat la música com a principal element d’espectacle, deixant de banda conflictes aliens a la formació acadèmica. Això sí, Operación Triunfo ha jugat com mai amb les emocions i els sentiments, però sempre vinculats a la música. L’últim programa va ser un mar de llàgrimes fins i tot massa ensucrat, però han trobat la combinació idònia d’utilitzar la música i les cançons com a excusa per contribuir a la maduració i l’evolució personal dels concursants. Aquest relat, a vegades un pèl forçat, agrada a l’audiència.

Ara bé, els problemes de qualitat de so que s’han anat repetint en les successives gales van culminar en l’última amb un desastre absolut que va esguerrar l’última emissió, que havia de ser la més perfecta. Ja s’entén que hi ha una enorme quantitat de gent, però cada vegada que parlava algú els micros s’obrien tard, no se’ls sentia parlar i en les actuacions musicals la qualitat de so era sovint molt deficient. La situació va desembocar en un esperpèntic cúmul de problemes a les acaballes del programa que fins i tot van impedir l’actuació de David Bisbal i un clímax apoteòsic i musical per tancar. Imperdonable en un programa d’aquestes característiques. Un nyap final que no fa justícia a l’esforç d’una temporada exitosa.