L'objectivitat i la precisió, virtuts de l'historiador

He de pensar que un mal article el pot escriure qualsevol, i tots hem tingut una mala tarda

L'historiador Joan B. Culla ha escrit en aquest diari un article maldestre sobre la meva persona. Voldria fer-hi unes quantes precisions i un comentari de fons.

Primerament, vull pensar que l'historiador no té objeccions serioses a l'activitat d'un estudiant molt jove que va decidir, a principis dels 70, donar una resposta política organitzada per tal d'accelerar l'ensorrament de la dictadura franquista. Ho va fer amb els instruments que va creure idonis en la conjuntura que aleshores vivíem. L'impuls d'un objectiu just explicava, a parer meu, una posició política insostenible pocs anys després. No cal dir que, a principis dels 80, aquest home, de nom de guerra Demian, va aprendre que llibertat i democràcia anaven de bracet, i que un cop recuperades totes les llibertats del seu país, no tenia cap justificació la seva militància d'extrema esquerra. Tanmateix, sempre he considerat, que era preferible una actitud d'enfrontament i combat contra la dictadura que una actitud passiva, possiblement crítica, però acomodatícia i sense córrer, només faltaria, cap risc. L'estudi de filòsofs i economistes liberals diversos −Popper, Berlin, Mill, Mises, Hayek− em va convèncer que l'aposta per la democràcia liberal era indefugible. Conservo un grat record en la memòria de centenars de persones que, generosament, vam compartir idees, temps i esforç.

Voldria fer unes quantes precisions i un comentari de fons a l'article de Joan B. Culla sobre la meva persona

En segon lloc, des d'aquella època fins avui, sempre he defensat inequívocament dos conceptes polítics, el liberalisme i el catalanisme. Dos instruments van ser la via per defensar allò en què creia, CDS i CDC. Després de set anys de militància, vaig abandonar la direcció del CDS, no com foscament suggereix l’historiador, sinó perquè el meu partit, a Catalunya, va obtenir un pèssim resultat en unes eleccions autonòmiques. El candidat no era jo, en aquella ocasió, però n'era el responsable com a dirigent del CDS. La dimissió per uns resultats electorals no ha estat mai una pràctica habitual al nostre país, però sempre he cregut i dut a terme que quan un dirigent polític fracassa ha de presentar la seva dimissió i renúncia. D’aquella etapa conservo amics entranyables i records valuosos, i l'educació en els valors del respecte, la tolerància i l'amistat, elements imprescindibles per treballar en política.

En tercer lloc, la meva etapa de liberal i catalanista a CDC. Des de bon principi, els líders del partit i companyes i companys sabien que en Teixidó no era ni nacionalista ni independentista. Per aquest motiu, estic molt agraït al fet de poder gaudir del respecte, la comprensió i la companyia que, aquesta vegada, centenars de persones em van brindar. Va ser un honor ser conseller del meu país i membre de la direcció del CDC, però això va entrar en crisi no quan intencionadament assenyala l'historiador mogut pel desig d'arrodonir el relat, sinó quan en les eleccions del 2012 CIU va passar de 62 a 50 diputats i ens vam veure obligats a signar un pacte d'estabilitat parlamentària amb ERC. Sempre vaig ser molt crític amb aquell acord i sovint vaig expressar la meva disconformitat amb l'estratègia aprovada pel partit en el congrés de Reus. Tot i respectar la disciplina del partit, vaig explicar en totes les reunions de caràcter intern en què consistia la meva discrepància política. No era cap secret per a ningú, ho vaig fer palès al grup parlamentari de CIU, al comitè executiu de CDC, i quan va acabar la meva representació al Parlament de Catalunya vaig poder expressar amb més llibertat allò que pensava i que no s'ajustava a la línia estratègica de la federació. A més, vaig esperar fins a la dissolució de CDC per presentar la meva baixa del partit i la meva negativa a entrar a militar en el que seria el PDeCAT. Sempre he expressat el meu agraïment a tantes persones que em van permetre participar en l'extraordinari recorregut d'un partit de centre, catalanista i, majoritàriament, socialdemòcrata, nacionalista, però no independentista, en la construcció d'un dels períodes més brillants de la Catalunya contemporània.

Formem part de la plataforma impulsada per Valls en nom del catalanisme, sense renunciar a res

Aquestes són les tres precisions a l'article de Joan B. Culla. Què hi ha en el fons de la descripció que fa de la meva modesta història personal? L'atac dur i frontal contra aquells catalanistes que, com jo, pensem que la llibertat, la democràcia, el progrés i la prosperitat estan, a Catalunya i arreu, per sobre de qualsevol utopia nacional. Ho dic amb respecte però contundentment: la política ha d'admetre variants que defensant la tolerància, el respecte i el diàleg possibilitin veritables solucions alternatives al greu conflicte que pateix Catalunya.

En aquests últims dos anys, Lliures, el partit que vaig fundar amb altres companyes i companys, ha lliurat aquesta lluita, que havia estat el combat propi del catalanisme històric amb el qual em sento plenament identificat. Una recent assemblea del partit va decidir, per una notable majoria, formar part de la plataforma Barcelona, Capital Europea, impulsada per Manuel Valls amb altres forces i persones que donen i donaran suport al programa que aquesta candidatura defensi. Ho fem en nom del catalanisme, sense renunciar a res. Mai ens hem pronunciat a favor del 155, tot el contrari, hem militat obertament en contra. Ara bé, Lliures ha posat al centre de la seva estratègia la decisió d'estalviar a la ciutat de Barcelona uns resultats que permetin una coalició de govern entre l'alcaldessa Colau i els independentistes. Hem dit que això per a Barcelona no ho volem. Per descomptat, Lliures serà present al conjunt del territori de Catalunya amb candidatures que defensaran el catalanisme, la llibertat i la bona gestió per resoldre els problemes dels ciutadans.

He defensat a peu i a cavall la tolerància, la llibertat, el diàleg i el respecte pel nostre país. Em dol veure amics, persones i famílies que avui pateixen dins o fora de les presons, però al mateix temps defenso amb convicció el que molts pensem, sense que ens intimidin les desqualificacions.

Per acabar, l'objectivitat i la precisió són condicions inexcusables en la tasca de l'historiador, i Culla ha demostrat a bastament que les té. He llegit tota la seva obra, per saber que el que acabo d'afirmar és cert, i el seguiré llegint perquè amb ell he tingut l'oportunitat, com amb altres historiadors, d'aprendre moltes coses, estant-hi algunes vegades d'acord i altres en desacord. He de pensar que un mal article el pot escriure qualsevol, i tots hem tingut una mala tarda. En cap cas aquesta circumstància em portarà a desqualificar cap persona que jo sàpiga que estima i defensa el seu país i la seva gent.

Més continguts de