Obrim el Meloni
No són tan idiotes i dir, des de la superioritat del no idiota, que són idiotes és molt idiota. Giorgia Meloni, que va haver de justificar un vídeo, antic, on deia que el Duce va ser “el millor polític italià dels últims 50 anys”, diu, ja com a presidenta italiana, que "mai" ha sentit simpatia per "cap règim dictatorial, inclòs el feixisme".
En realitat una cosa no treu l’altra. Cap ultradretà, ni els que porten tatuada l’esvàstica, et dirà en públic que és favorable a l’extermini. Els fans dels dictadors et diran que són “fans de l’ordre” i “la prosperitat” (el seu), no pas “dels vidres trencats” i "les sentències de mort”, que, escolti, no agraden a ningú. Això són danys col·laterals. Com els cortesans, et poden dir –ara ja costa més, això– que no és que siguin monàrquics, és que són joancarlistes. Hi ha feixistes que et diuen que ells no són "feixistes” però sí que són “franquistes”. Per què? Perquè els sembla genial una societat tutelada tal com ells l’entenen. Sense “maricons”, sense “travestis”, sense “bolleres” i sense separatistes, moros, peluts i nudistes. I sense IVA. I amb policies que si cal torturen els dolents per fer-los cantar. Xarop de garrotada, que deia el meu avi. És a dir: la garrotada com a medicina.
Cap d’ells et dirà en públic que és franquista. Però sí en privat. I aprofitarà cada un dels silencis dels altres, dels ultraesquerrans, per fer-ne un gros forat. De Franco no en parlarem, no, però sí que parlarem d’okupes: “Es queden les nostres cases i ningú no fa res”. De Mussolini no, però sí d’immigració: “Arriben i no hi ha lloc per a tothom, on els allotgem?” De Hitler no, però sí de delinqüència: “Roben, violen, i entren per una porta i surten per l’altra”. No són tan idiotes. La prova que no són tan idiotes és que guanyen eleccions amb mètodes (votar) que en el fons deploren. Fan servir les nostres paraules, vigilant molt, per arribar a les seves cadires. No són idiotes.
