Olot sota la pluja (1930)
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe la crònica de Pau Vila (Sabadell, 1881 - Barcelona, 1980) a La Publicitat (19-III-1930). Des de feia cinc anys la contrada olotina patia sequeres. Fenòmens meteorològics rars ja es registraven fa un segle. No s’atribuïen pas com ara a un gran canvi climàtic. Març, però, és inestable, tal com recorden des del 1861 les prediccions anuals del Calendari dels Pagesos.
Un convit d’“Atenea”, la secció cultural de l’Orfeó Popular Olotí, ens serví de pretext per a posar un parèntesi a la sedentària activitat ciutadana i reprendre les nostres excursions d’estudi per la zona volcànica olotina, per on, sens dubte per un mal fat, sempre havíem hagut de passar de pressa. L’home proposa, però és el temps qui disposa. Com si els elements atmosfèrics s’haguessin avingut per a afavorir-nos amb una demostració pràctica de la pluviositat tradicional de la comarcada, entràrem a la vila sota una pluja batent que no ens privà, però, d’estrènyer mans acollidores i amigues. Aviat fou fet un pla excursionistic per aprofitar els dos dies amb què comptàvem per a l’estudi del paisatge volcànic i les seves conseqüències en les manifestacions de les activitats humanes. Per a aquesta mena d’investigacions la rodalia d’Olot és la més característica de tota la Península Ibèrica. Ens convenia, doncs, d’aprofitar l’avinentesa. Però, què és cas!, va ploure durant tota la nit, i al matí no havia amainat encara. De moment la pluja contrariava el nostre pla d’estudi. Amb tot, ens resignàrem davant la satisfacció de pagesos i vilatans que veien restablerta enguany la normalitat climàtica trencada per les secades des de l’any 1925, amb les precipitacions hivernals sovintejades i les fonts abundosament revingudes, àdhuc aquelles que s’eren estroncades, cosa no vista de record d’home. Calia treure profit de la nostra mala ventura; sortosament teníem bons amics per guies. L’illa grisa de l’Hospici -més grisa encara amb la mullena que subratllava la negligència en què l’ha tinguda l’Ajuntament aquests darrers temps- ens donà acolliment en les sales inconfortables del Museu i la Biblioteca municipals. La col·lecció volcànica és una exemplarització intel·ligent i ben ordenada de materials eruptius (cendres, gredes, lapil·lis, llàgrimes, bombes, laves encordillades, tosca, malatosca, basalts, etc.) i de fotografies i gràfics de tota mena. Li fan costat l’herbari d’Estanislau Vayreda, objectes prehistòrics -com els del pla de la Gibrella- i dibuixos, pintures i escultures dels Vayreda, els Berga, els Blay i els Clarà, olotins il·lustres -car ja és sabut de tothom que aquesta és terra d’artistes. Ara, que l’intercalament d’objectes de valor artístic o científic entre estris heterogenis i d’estima molt diversa, com, posem per cas, aquell arreplec de cartells anunciadors de cigarretes -remembrador d’un període de la nostra jovenesa-, fa que les coses valuoses desmereixin enmig del desordre. [...] Sota el domini de l’emboirament ofegador, esborrador del paisatge, no hi havia res més sinó esmerçar la tarda diumengera en investigacions i enquestes. Els bons amics olotins ens facilitarien la tasca amb llurs coneixements i amb llur companyia: així ompliríem igualment el nostre carnet de notes. I demà seria un altre dia.
