Operació Catalunya
En les darreres setmanes hem assistit a una allau d’informacions sobre l’operació que determinats poders van dissenyar i executar per tallar des de l’arrel el moviment sobiranista català. Corria l’any 2012, el president Rajoy havia fulminat qualsevol intent de parlar del pacte fiscal, bona part de la societat catalana bullia d’inquietuds i empenyia per obrir nous horitzons nacionals, les mobilitzacions al carrer eren intenses i exigents. Els que governàvem aleshores sabíem que la nostra responsabilitat era canalitzar a través de les institucions aquella barreja de malestar i d’il·lusió. Ja se sap, quan l’aigua baixa molt forta, no té aturador; millor mantenir-la dins la llera, per evitar desbordaments.
El govern del PP devia intuir que no podia guanyar a les urnes el nou rumb que encetava la política catalana. Per tant, calia destruir, encara que fos criminalment, allò que no podien controlar democràticament. En aquest context s’engendra l’anomenada operació Catalunya. Com s’està comprovant, el mecanisme era senzill: es fabriquen dossiers aparentment oficials, es paguen amb fons reservats de l’Estat testimonis que a canvi de diners públics donen informacions falses, es filtra als mitjans a través de periodistes amics que formen part de la conxorxa i es presenta els líders independentistes com uns corruptes que s’enriqueixen personalment i que s’emporten els diners fora sense declarar-los. Tot plegat al noble servei de la defensa de la unitat d’Espanya.
Allò que molta gent està descobrint ara, alguns de nosaltres ho sabem des de fa més de deu anys, perquè ho hem patit. Tant en Xavier Trias com jo mateix en vàrem ser víctimes prematures. I no vàrem ser els únics, com s’està veient. Fins i tot persones no independentistes varen ser “objecte del desig” dels “grans patriotes”, per sospitosos de col·laboracionisme.
Resulta trist i decebedor constatar-ho, però alguns poders de l’Estat han tractat els independentistes gairebé com si fossin terroristes. Si els GAL van servir per eliminar físicament terroristes, l’operació Catalunya havia de servir per eliminar civilment i políticament independentistes. Sent això molt greu, el que resulta d’una gravetat extrema és que el sistema judicial en el seu conjunt hagi trigat més de deu anys a obrir una primera escletxa per investigar els fets, i tot gràcies a la insistència d’un altre damnificat: Sandro Rosell, expresident del Barça. La duríssima severitat amb què es jutja i persegueix els protagonistes del moviment sobiranista es transforma en suau indulgència quan es tracta d’aclarir fets que poden tenir una càrrega delictiva de gran magnitud. En qualsevol país de tradició democràtica i de sòlid estat de dret, només amb la informació que a hores d’ara es té ja haurien rodat caps i els presumptes criminals estarien fent cua davant dels jutjats.
Constituiria un error molt greu deduir que el comissari de policia Villarejo era la peça clau de tot aquest muntatge. Ell n’era un executor útil i aprofitat. Resulta fàcil desacreditar-lo, vistes les seves “bones pràctiques”. Tanmateix, una operació d’aquesta envergadura requereix la implicació de poders diversos que van molt més enllà d’uns policies que fan servir mètodes expeditius. Tinc el convenciment que la informació que ha anat sortint només és la punta de l’iceberg, i que sota l’aigua hi ha molt més per descobrir...
Alguns de nosaltres, potser per les experiències viscudes, tenim una confiança que tendeix gairebé a zero en la possibilitat que s'investigui a fons tot el que envolta l'operació Catalunya i, encara menys, que algú de relleu en surti castigat. Tot i això, no serveix de res caure en la desesperança i en l’abatiment. Davant les adversitats o les injustícies, l’única fórmula que serveix és l’esperit de lluita. Quan lluites, pots perdre o pots guanyar. Però si no lluites, ja has perdut.
En aquesta línia, haurem d’aprofitar les oportunitats que es vagin presentant. Recentment s’ha constituït la comissió d’investigació al Congrés de Diputats que està destinada a escatir les possibles responsabilitats que es derivin de l’operació Catalunya. Si se’ns crida, alguns de nosaltres hi haurem de comparèixer. De ganes d’explicar les coses que sabem no en faltaran, ja que tenim munició per donar i per vendre. Que la comissió la presideixi en Ferran Bel significa començar amb bon peu, donat que és garantia de feina seriosa i ben feta.
Ara bé, la prova del nou, el que fora determinant, seria que la investigació avancés en seu judicial. Si Espanya aspira a gaudir d’un mínim crèdit entre les democràcies madures i avançades, no pot condemnar els independentistes per les seves idees i absoldre els representants dels poders de l’Estat pels seus actes amb potencial delictiu.
