20/07/2023

Oppenheimer i la fòbia als intel·lectuals

5 min
Fotograma de la pel·lícula sobre J. Robert Oppenheimer que ha dirigit Cristopher Nolan, amb l'actor irlandès Cillian Murphy en la pell del científic més cèlebre dels EUA.

Un dia de primavera del 1954, J. Robert Oppenheimer es va trobar per casualitat amb Albert Einstein fora del seu despatx a l'Institute for Advanced Study a Princeton (Nova Jersey). Oppenheimer era director de l'Institut des del 1947 i Einstein hi treballava com a professor des que va fugir d'Alemanya el 1933. Encara que de vegades es discutien per temes de física quàntica –Einstein remugava que no creia que Déu jugués als daus amb l'univers–, eren bons amics.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Oppenheimer va aprofitar l'ocasió per explicar a Einstein que seria fora de l'Institut durant unes setmanes. Es veia obligat a anar a Washington per defensar-se en una audiència secreta, perquè l’acusaven de ser un risc per a la seguretat i potser fins i tot deslleial. Einstein li va contestar que “no tenia cap obligació de sotmetre's a la caça de bruixes, que havia servit bé el seu país i que, si aquesta era la recompensa que li oferien els Estats Units, els havia de girar l'esquena”. Oppenheimer va objectar que no els podia girar l'esquena. Com va dir la seva secretària, Verna Hobson, que va presenciar la conversa: “Estimava els Estats Units i aquest amor era tan profund com el seu amor per la ciència”.

“Einstein no ho entén”, li va comentar Oppenheimer a Hobson. Però quan Einstein va tornar al seu despatx, li va dir a qui li feia d'assistent, fent un gest amb el cap en direcció a Oppenheimer: “És un narr (beneit)”.

El científic alemany tenia raó. Oppenheimer va ser prou beneit per sotmetre’s a una farsa de judici en què aviat el van desposseir de la seva habilitació de seguretat i el van humiliar públicament. Els càrrecs eren poc consistents, però per una votació de 2 a 1 el comitè de seguretat de la Comissió d'Energia Atòmica va considerar que Oppenheimer, tot i ser un ciutadà lleial, era també un risc per a la seguretat: “Hem arribat a la conclusió que les constants associacions i conducta del Dr. Oppenheimer han reflectit una greu negligència pel que fa als requisits del sistema de seguretat”. Al científic ja no li confiarien més secrets d’estat. Homenatjat el 1945 com a “pare de la bomba atòmica”, nou anys més tard es convertia en la principal celebritat que queia víctima de l’huracà maccarthista.

Escena de l''Oppenheimer' de Nolan.

Potser va pecar d’ingenu, però Oppenheimer va fer bé de lluitar contra les acusacions i també va fer ben fet quan va aprofitar la seva influència com un dels científics més destacats del país per pronunciar-se en contra d’una cursa d'armament nuclear. Els mesos i anys anteriors a l’audiència a la Comissió d’Energia Atòmica, Oppenheimer havia criticat la decisió de crear una “superbomba” d'hidrogen. Va sorprendre quan va arribar a dir que la bomba d'Hiroshima es va llançar “contra un enemic en el fons ja derrotat”. La bomba atòmica, va advertir, “és una arma per a agressors, i els elements de sorpresa i terror li són tan intrínsecs com els nuclis fissionables”. Aquesta actitud clarament dissident de la visió predominant a l'establishment de Washington en matèria de seguretat nacional li va valdre poderosos enemics polítics. I precisament per això el van acusar de deslleialtat.

Espero que la nova i magnífica pel·lícula de Christopher Nolan sobre el complicat llegat d'Oppenheimer promogui un debat no només sobre la nostra relació existencial amb les armes de destrucció massiva, sinó també sobre la necessitat que la nostra societat tingui uns científics que siguin també intel·lectuals compromesos. La pel·lícula de Nolan, de tres hores, és un thriller fascinant i una història de misteri que aprofundeix en el que els Estats Units li van fer al seu científic més famós.

Per desgràcia, la història de la vida d'Oppenheimer és aplicable als nostres problemes polítics actuals. A Oppenheimer el va destruir un moviment polític caracteritzat per demagogs totalment ignorants, antiintel·lectuals i xenòfobs. Els caçadors de bruixes d'aquella època són els avantpassats directes dels actors polítics actuals que exhibeixen un cert estil paranoic. Em refereixo a Roy Cohn, l’advocat i mà dreta del senador Joseph McCarthy, que el 1954 va intentar citar davant dels tribunals Oppenheimer, però li van advertir que això podria interferir amb la imminent audiència contra el científic a la Comissió d’Energia Atòmica. Sí, el mateix Roy Cohn que va ensenyar a l'expresident Donald Trump el seu estil de fer política, descarat i totalment delirant. Només cal recordar els comentaris de l’expresident sobre la pandèmia o el canvi climàtic, desmentits pels fets. És una visió del món que menysprea la ciència des de l’arrogància.

Quan el científic més cèlebre dels Estats Units va ser objecte de falses acusacions i va ser humiliat públicament, el cas Oppenheimer va enviar un avís a tots els científics perquè no alcessin la veu a l’arena política com a intel·lectuals compromesos. Aquesta va ser l’autèntica tragèdia d'Oppenheimer. El que li va passar també va perjudicar la capacitat de la nostra societat per mantenir un debat sincer sobre la teoria científica, el fonament mateix del món actual.

La física quàntica ha transformat de cap a peus la nostra idea de l'univers. I aquesta ciència també ha posat al nostre abast una gran revolució en matèria de potència de càlcul i increïbles innovacions biomèdiques per allargar la vida humana. Tot i així, molts dels nostres conciutadans encara desconfien dels científics i no entenen la recerca científica, l'assaig i error inherents a la demostració de qualsevol teoria contrastant-la amb fets a través de l'experimentació. Només cal veure què els va passar als funcionaris de salut pública dels EUA durant la recent pandèmia.

Estem a punt d’entrar en una altra revolució tecnològica en què la intel·ligència artificial transformarà la nostra manera de viure i treballar, però encara no mantenim amb aquests innovadors un diàleg prou fonamentat que ens ajudi a prendre unes decisions polítiques encertades sobre la seva regulació. Els nostres polítics han d'escoltar amb més atenció els innovadors tecnològics, com Sam Altman, i els físics quàntics, com Kip Thorne i Michio Kaku.

Oppenheimer intentava desesperadament mantenir aquesta mena de conversa sobre les armes nuclears. Intentava advertir els nostres generals que no són armes per al camp de batalla, sinó armes per al terror pur i dur. Però els nostres polítics van optar per silenciar-lo; la conseqüència va ser que vam passar la Guerra Freda embrancats en una cara i perillosa cursa armamentística.

Avui les amenaces –no tan velades– de Vladímir Putin de desplegar armes nuclears tàctiques a la guerra d'Ucraïna ens recorden vívidament que mai podrem donar-nos per satisfets si convivim amb armes nuclears. Oppenheimer no es va penedir del que va fer a Los Álamos; va entendre que no es pot impedir que els éssers humans curiosos descobreixin el món físic que els envolta. No es pot aturar la recerca científica, ni es pot “desinventar” la bomba atòmica. Però sempre va creure que els éssers humans eren capaços d’aprendre a regular aquestes tecnologies i integrar-les en una civilització sostenible i humana. Tant de bo tingués raó.

Kai Bird va guanyar un premi Pulitzer per la seva biografia sobre J. Robert Oppenheimer
stats