27/06/2021

Orgull europeu

3 min
Orgull europeu
"Orgull europeu", l'article de Carme Colomina

CONNIVÈNCIA. La imatge de Jean-Claude Juncker, aleshores president de la Comissió Europea, anunciant que “ve el dictador” i alçant el braç dret per rebre Viktor Orbán és una de tantes salutacions estranyes, cíniques i, a vegades, vergonyoses que formen part del repertori que va deixar el luxemburguès. Era el 22 de maig del 2015, els líders europeus es reunien a Riga i Juncker rebia el primer ministre d’Hongria com a “dictador”, amb plantofada afectuosa (marca de la casa) i empenta inclosa. Fa sis anys d’aquell espectacle, d’aquella constatació en veu alta de la deriva autoritària d’Orbán, d’aquella connivència disfressada de broma i manyac, incòmoda per a alguns dels que sortien en aquella foto, però plenament acceptada.

L’autoritarisme del primer ministre hongarès ha comptat amb una dècada de complicitats que s’han fet insostenibles. La llista de desafiaments és llarga: violació de la separació de poders i de la independència dels mitjans de comunicació públics, persecució de l’oposició política i social, un “sistema de frau organitzat” als fons europeus -denunciat per l’Oficina Antifrau europea (OLAF)- que li ha permès construir un entramat de poder cada cop més fort i amb més recursos, demonització de la immigració i institucionalització de la xenofòbia. I tot això ho ha fet al cor de la gran família democristiana que lidera Angela Merkel.

ALTERNATIVA. El primer ministre hongarès té una idea pròpia del futur que vol per a la UE, que guanya adeptes. El mateix Orbán firmava aquest cap de setmana un anunci a tota pàgina al diari espanyol Abc carregant contra la immigració i defensant la repatriació de competències europees. La seva agenda autoritària creix davant de cada feblesa europea, amb cada silenci i cada renúncia de la resta de líders de la Unió.

La metamorfosi d’Orbán, de dissident del comunisme a líder autoritari de la gran Hongria i referent carismàtic de l’Europa il·liberal, simbolitza també una transformació profunda de la UE. Un desafiament intern als valors fundacionals del projecte europeu. La tan anunciada “contrarevolució” conservadora d’Hongria i Polònia s’ha traduït en una fractura política i cultural de la Unió.

LÍMITS. La polèmica llei hongaresa que pretén prohibir parlar d’homosexualitat a les escoles s’ha convertit en l’última gran falla d’aquesta esquerda est-oest. Però, per primera vegada, hi ha una majoria d’estats membres que han decidit posar-hi límits. La carta signada per disset caps d’estat i de govern demanant a les institucions europees un combat decidit contra la discriminació de les persones LGTBI; les declaracions del primer ministre holandès, Mark Rutte, convidant Hongria a abandonar la UE, o del luxemburguès, Xavier Bettel, indignat, etzibant a Orbán que ell no és gai “per una cosa que va veure de jove a la televisió” plantegen un escenari nou. La discussió de la cimera no va ser només política. Va ser personal i emocional, a uns nivells que Orbán no havia hagut de sentir fins ara. Marca una línia clara dels límits d’aquesta involució. I el missatge transcendeix Hongria.

El mes de març passat l’Eurocambra va declarar oficialment el territori comunitari “zona de llibertat” per als membres del col·lectiu LGTBI com a resposta als municipis polonesos que havien decidit rebutjar explícitament la diversitat sexual. La UE ha tret l’orgull en la defensa de la tolerància i els drets individuals. Cal desfer renúncies polítiques i recuperar drets fonamentals. Si no, la Unió no té futur.

stats