Els ous de gallines felices i nosaltres

QUAN EM VAN ACONSELLAR que mengés ous de gallines felices vaig riure. El concepte fa gràcia. Però en menjo, i tant. Al principi els buscava a la botiga, amb el zero com a primer número. Ara me’ls dóna el meu tiet. No porten el número, perquè no el pon la gallina, s’imprimeix després, però el tiet em garanteix que se les veu la mar de bé, campen en llibertat i ell mateix els dóna menjar de qualitat.

Té lògica que sigui més sa i més bo el fruit d’una gallina no empresonada, a la qual no se li accelera el procés reproductor, que pon l’ou quan li dóna la gana.

En dedueixo que la màxima es podria aplicar als llocs de treball. ¿I si el món professional sovint no s’aguanta perquè els treballadors no són feliços? No em feu bromes sobre no fotre brot, parlo seriosament. I ja que parlem d’ous, sí que em refereixo als que es toquen els seus a la feina o, pitjor encara, es dediquen per sistema a tocar els dels altres.

Crec que el malestar que hi ha en moltes empreses, les ansietats i depressions i el fet que els que hi treballen s’hi identifiquin poc té a veure amb alguna cosa que es fa malament. Estils de gestió que potencien només la rivalitat, la tensió, la competitivitat mal entesa. Una reunionitis, comissionitis i informitis que desanima. Els departaments que es vigilen en lloc de cooperar. La manca de confiança. I la gent que no sap quin sentit té el que fa, que no sap explicar a casa la utilitat d’aquelles hores.

Hem de trobar l’equivalent de campar amb més marge de llibertat, ser responsable dels teus propis ous.

Ser feliç a la feina no ha de ser emular les sèries on tothom riu, o copiar les empreses modernes que presumeixen de billar o ping-pong. Potser és qüestió de més respecte, confiança, visió global, horitzó de futur, marge de maniobra, horaris raonables. Amb ambició i exigència, i tant, tota. La de pondre cada dia els millors ous del món.