23/07/2021

Digerir el passat, acceptar la veritat

6 min
Pablo Casado durant una intervenció al ple del Congrés.

“El 18 de juliol de 1936 començava la revolta que alguns militars feia anys que preparaven. Van fracassar, de fet, en no aconseguir d’imposar-se a Madrid; Barcelona o València, i aquest fracàs va transformar el que pretenia ser un cop de força que els donés el poder immediatament en una llarga guerra civil”. Amb aquestes paraules descriu el malaguanyat Josep Fontana l’inici de tres anys de conflicte armat que trencava un període en què l’alternança s’havia produït per sufragi, i aquest sufragi s’havia fet universal (1933) atorgant vot a les dones per primera vegada.

Les atrocitats que hom pot viure i veure en una guerra són indescriptibles i inqualificables.

Paul Preston ha posat a la nostra disposició una bibliografia extensa, fins al punt de titular una de les seves obres L’holocaust espanyol (2011). Aquesta obra comença explicant: “El dia que va rebre la notícia de la rebel·lió militar al Marroc, un terratinent de Salamanca va ordenar als jornalers de la seva finca que es posessin en fila, en va triar sis i els va matar a trets per donar una lliçó als altres”. Interessantíssim resum de la duríssima repressió dels trenta-tres mesos de guerra explícita. Preston no defuig descriure, també, l’anomenada violència revolucionària contra terratinents, industrials, banquers, benestants i clergat en nom de la revolució antifeixista.

Guerra és guerra, i una vegada els fusells han desplaçat la paraula, és difícil aturar la sang vessada. Els militars revoltats van tenir l’ajut dels governs de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nazi, mentre la República era abandonada a la seva sort pels governs democràtics de França, la Gran Bretanya o els Estats Units, emparant-se en un comitè internacional de no-intervenció. El govern de la Segona República va haver d’anar a buscar, pagats amb les reserves d’or del Banc d’Espanya, subministraments soviètics –que van arribar tard, parcialment i, a vegades, amb munició no compatible–, però van donar arguments per poder titllar-lo de procomunista als que des de sempre han intentat un relat favorable a la insurrecció militar.

¿Com es defensen unes institucions d’elecció popular si una part important de les seves forces armades s’han sollevat contra el poder polític que les comanda? Poder configurar un nou exèrcit regular des de les unitats que s’han mantingut fidels al poder civil sorgit d’unes eleccions no va ser gens fàcil, i alguns van creure que havia arribat l’hora de la revolució i que la farien mentre derrotaven el feixisme. Tots en coneixem el resultat.

El període que transcorre des del 14 d’abril de 1931 al 18 de juliol de 1936 va ser inestable políticament, però és la referència de parlamentarisme democràtic i de legislació avançada més important abans de 1977 i, per tant, hauria de ser referencial per a les institucions democràtiques.

Franco als carrers de Ceuta el 18 de juliol de 1936.

Davant la victòria de les forces de centreesquerra no monàrquiques de 1931, els neguits de les forces reaccionàries van mostrar-se el 1932 amb el que es coneix com la Sanjurjada, i la victòria de les forces de centredreta de 1933 va tenir una gran contestació social de les esquerres quan el Partit Radical va decidir atorgar competències governamentals a l’extrema dreta, l’anomenada CEDA.

En aquella contestació social promoguda per les esquerres, els miners d’Astúries van pagar un preu elevadíssim (més de mil morts), i a Catalunya els Fets del Sis d’Octubre van suposar la detenció del govern Companys i de centenars d’alcaldes, el seu enjudiciament i la seva condemna. Si bé van trencar l’ordre constitucional, no van oposar resistència a la detenció i van acceptar el veredicte del Tribunal de Garanties Constitucionals. 

Les eleccions de 1936, certament polaritzades, però complint  tots els requisits legals per a la seva convocatòria i escrutini, van donar la victòria al Front d’Esquerres (Front Popular a la resta d’Espanya). El funcionament de les institucions, amb els encerts i desencerts de totes les èpoques, corresponia als partits guanyadors a les urnes.

D’ells era, doncs, la responsabilitat de garantir els drets d’una democràcia encara jove. El principal d’aquells drets: la llibertat, sempre sotmesa a normes, quan s’exerceix en una comunitat de milions de persones i des d’una posició governamental. Aquestes normes, a les democràcies, són les lleis i els reglaments que se’n derivin.

El govern legitimat per les urnes volia i exercia la democràcia, complia i feia complir les lleis, sempre sotmeses a revisió pels Parlaments que les han aprovat. I sempre amb la possibilitat de ser derogades quan es produeix alternança en la majoria parlamentària.

Pablo Casado, que vol optar a la presidència d’Espanya, és portaveu d’una dreta cada vegada més radicalitzada que ha arribat al punt de reescriure a la seva conveniència els passatges més dolorosos de la nostra història. Aquesta setmana l’hem vist moderar un debat en què l'exministre de la UCD Ignacio Camuñas negava el cop d’estat del 18 de juliol del 1936 i culpabilitzava el govern de la Segona República de l'inici de la guerra civil. Casado no el va contradir, cosa que no ens hauria d’estranyar si tenim en compte que poques setmanes abans, al ple del Congrés, el líder del PP havia afirmat que "la guerra civil va ser l'enfrontament entre els que volien la democràcia sense llei i els que volien llei sense democràcia". No queda clar en la seva afirmació qui eren els que volien “la democràcia sense llei” i qui els que “defensaven la llei sense democràcia”, perquè ambdues coses eren responsabilitat de les institucions legítimes que s’havien constituït en el marc de la Constitució Espanyola de 1931, és a dir, del govern de la República i dels governs català i basc.

Tots els habitants del planeta Terra d’aquell moment amb sensibilitat suficient per defensar els drets humans i la democràcia parlamentària com a sistema d’organització política, veien en aquella jove República un projecte social avançat amenaçat pel feixisme internacional per les connexions dels militars sollevats amb els governs d’ideologia feixista d’Europa i per expressions com “acabarem amb els que davant d’associacions, comitès, sindicats, ateneus, han gosat intentar canviar l’ordre natural de les coses i ocupar el lloc dels poderosos”, o “eliminarem sense escrúpols ni vacil·lacions tots els que no pensin com nosaltres”, dites pel general Mola, un dels ideòlegs d’un cop d’estat transformat en una tràgica guerra.

No dic que Pablo Casado hagi dit aquestes barbaritats, però és inconcebible que qui aspira a dirigir una Espanya cada vegada més complexa pugui formular la tesi de la defensa de la llei o de la democràcia en l’acció dels comandaments militars que van rebel·lar-se contra la legitimitat de les institucions de la Segona República després d’unes eleccions lliures de resultat indiscutible (16 de febrer de 1936).

Tampoc vull que comparteixi el que penso jo, com ara que la guerra no va finalitzar fins a l’any 1977 i el nou procés constituent. No soc ingènua, com a demòcrata sé el que és opinió personal i el que són fets incontestables. No aspiro a presidir el govern d’Espanya: Casado sí. Si no reconeix la legitimitat dels governs dels pocs períodes democràtics del segle XX perquè s'hi van integrar formacions d’esquerres, o d’extrema esquerra, com a part de la pluralitat política, renega de la definició d’aquesta Constitució que tant rebrega (1978), la mateixa que “propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític”.

Si Casado no es desdiu de la seva afirmació i manté que hi havia raons de democràcia o de lleis en l’aixecament feixista, les seves paraules el perseguiran i perdrà influència (més de la que ja va perdre Rajoy) en els partits conservadors de la democràcia cristiana europea, que rebutja i combat els grups que defensen postulats d’aquesta mena. Això seria impensable al Partit Republicà Francès o la Unió Democratacristiana Alemanya 

Guerra és guerra i ningú en queda a recer. Estem a punt d’iniciar el debat de la reforma de la llei de memòria històrica i si es nega que l’any 1936 un grup de militars, amb influència del que s’estava fent a Alemanya des de 1933 i a Itàlia des de 1922, van imposar una dictadura per les armes després d’un aixecament il·legítim contra les institucions democràtiques, el Partit Popular s’haurà situat definitivament en la ucronia de l’extrema dreta europea.

Montserrat Tura és metge i exconsellera de Justícia i d'Interior
stats